La massificació dels espais naturals i urbans és una problemàtica a l’alça en molts camps, també pel que fa referència a la seva vinculació amb l’oci i la pràctica esportiva que, a posteriori de la pandèmia de la Covid-19, s’ha intensificat encara més.
Un dels exemples més visuals i dramàtics que ens pot venir a la ment és el cas de les llargues cues i dels residus dipositats a l’Everest després de més de 40 anys d’expedicions comercials, però, també i com a casos més propers tenim els dels espais naturals com el del Parc Natural del Delta de l’Ebre, amb un entorn únic i molt vulnerable, o el de les muntanyes més emblemàtiques dels Pirineus com la Pica d’Estats o l’Aneto –entre moltes altres –, que pateixen aglomeracions d’excursionistes cada cop menys puntuals que suposen un impacte negatiu per a aquests fràgils entorns naturals. També i encara més accessibles són els casos de qualsevol espai amb gorgs d’aigua o amb un valor natural i/o paisatgístic significatiu propers a les ciutats, com és el cas del Niu de l’Àliga d’Alcover o de l’entorn del parc ecohistòric del Pont del Diable a Tarragona. Cal tenir en compte, doncs, que quan anem a un espai natural és important informar-nos de les regulacions de cada indret, moltes són per preservar els seus ecosistemes, i tenir clar que cal deixar la mínima petjada ecològica possible, així com conèixer quines són les mesures de seguretat que cal complir segons on estem. En aquest sentit, el debat sobre la regulació de l’accés està obert i les possibilitats són múltiples: restriccions, pagaments per accedir, llicències federatives, taxes ecològiques, etc. estan a l’ordre del dia o, fins i tot, projectes público-privats per a la conservació d’aquests espais com en el cas del NeverRest Project per a netejar l’Everest d’escombraries d’un turisme de masses depredador. Unes propostes que, alhora, han d’anar acompanyades de campanyes potents de sensibilització de tots els actors implicats per a reduir l’impacte nociu i que no es tornin a repetir situacions tan lamentables com les que veiem en l’actualitat en molts d’aquests espais naturals.
És en aquest context on els esports outdoor tenen una gran responsabilitat en l’àmbit de la conscienciació, sensibilització i pràctica esportiva, treballant per a que aquests siguin el més sostenibles possible reduint la seva petjada ecològica al màxim. Així mateix, no tan sols aquests esports en els entorns naturals tenen efectes negatius per al medi ambient, sinó que també els tenen els esports que es practiquen massivament en les nostres ciutats. Per posar tan sols un exemple, pensem en les grans maratons urbanes amb desenes de milers de participants pels carrers de Londres, Berlín, Barcelona o València, entre altres. Els desplaçaments a les proves, la gestió dels residus generats, els avituallaments, la procedència, fabricació i tipus de material de la roba esportiva, etc. són tan sols alguns dels elements a tenir en compte per part d’organitzadors, administracions, federacions però, també, pels esportistes i acompanyants. En aquest sentit, la promoció de la sostenibilitat en l’esport passa per implicar tots aquests actors, per minimitzar l’impacte mediambiental dels esdeveniments i per multiplicar les bones pràctiques de iniciatives, projectes i activitats esportives que garanteixin més kmSOStenibles.
En definitiva, per a protegir el medi natural del propi ser humà tothom hem de ser conscients d’aquests efectes negatius, és a dir, de conèixer la nostra petjada ecològica i, així, actuar en conseqüència, ser responsables de les nostres accions i buscar un impacte positiu per a la societat i el planeta.
*JESÚS GELLIDA és divulgador pel desenvolupament sostenible.
Fes el teu comentari