Doncs sí, el canvi ha arribat, per fi, a l’Ajuntament de Tortosa i, aquest dissabte al matí, Jordi Jordan i Farnós ha estat proclamat nou alcalde del municipi, amb el suport d’ERC i la CUP.
D’avui per a demà, Meritxell Roigé i el seu equip van passar de l’eufòria i del cava de la victòria a les panses i el cava de la derrota. Diuen que com més confiat està algú quan ostenta el poder és més senzill que comenci a cometre errors i que se’l pugui abatre. I sí, les urnes, les mateixes que han legitimat altres victòries impossibles, ara han permès que es girin les tornes a la ciutat de Tortosa. I és que així és com funciona el sistema parlamentari de l’estat espanyol, entre d’altres. A vegades t’afavoreix i a vegades et perjudica, és un joc de pura estratègia (o de purs interessos); no obstant, hi ha altres països, com França, on s’opta per concórrer a una segona volta, per fer-ho tot aparentment més democràtic.
Des de Junts per Tortosa, és a dir, l’espectre polític del PDeCAT, tota la campanya electoral van utilitzar-la per sembrar l’odi i la por entre la ciutadania a partir d’acusacions falses, insults personals i, fins i tot, lluites per saber qui era més digne de ser tortosí. Els qui hem estat una estona a la War Room de qualsevol campanya, sabem que s’han de tenir una sèrie de cartes preparades per guanyar vots, fins i tot, a la desesperada. Ara bé, els qui entren al fang i a la campanya bruta demostren tenir la deontologia de la professió a l’alçada de la sola de la sabata.
Ara bé, la resposta més intel·ligent, però, a totes aquestes crítiques va ser l’aparició, al míting final de campanya, d’una bandera de Tortosa que l’àvia de Jordan li havia regalat quan tenia dotze anys.
Ni perdre els papers als mítings, ni recomanar menjar panses, ni fer vídeos amb drones grandiloqüents… res de tot això ha servit a can PDeCAT per continuar a la poltrona quatre anys més. Deu ser que les males praxis i governar com si fossin senyors feudals de l’Edat Mitjana, al final, passa factura. La humilitat és una de les tres “h” preferides de l’exalcalde, Ferran Bel, i suposo que a les seves files ja recorden que una de les millors maneres d’exercir-la, tal i com sempre ha dit el President Artur Mas, és des de la banqueta de l’oposició, perquè és des d’on s’aprèn més. Llàstima que algunes estiguin acostumades a haver anat sempre a remolc del gran líder i s’hagin trobat sempre el camí aplanat al seu favor. Llàstima que ara plorin i tinguin rebequeries de nenes consentides perquè no saben el que és guanyar-se les garrofes des de baix de tot amb humilitat, honestedat i honradesa, per acabar sent un dia les qui governen. Llàstima que siguin arrogants i prepotents perquè el poder els ha corromput des del primer dia i llàstima també que aquells qui no eren així s’hagin deixat endur per l’avarícia, la luxúria i els mals vicis dels rics.
Aquest dissabte hem vist com Meritxell Roigé i els seus flamants nous regidors se n’han anat de cap a l’oposició. Com ja s’ha comprovat, no saben perdre ni acceptar la democràcia i, segurament, ens donaran molts titulars i moltes hores de tertúlies, a partir d’ara.
Si encara tinguessin un mínim de decència o d’alçada política, sabrien dir a la cleca que els deixi d’aplaudir als actes públics i que deixin d’insultar la nova corporació municipal perquè, agradi o no, és plenament legítima.
I ha estat imminent, just després de la derrota de Roigé, va arribar la dimissió de Bel al Congrés dels Diputats de Madrid. Una autèntica jugada mestra que demostra que l’imperi tortosí ha entrat en decadència i que l’Espai CiU ja fracassa abans de començar.
I, a partir d’aquí, tots els qui sentin un odi immens i molta rancúnia després de llegir l’article que pensin ràpidament en l’anàlisi freudiana i descobriran que els únics ressentits i rancuniosos són ells, amics dels poderosos, que quan veuen que alguns se n’atipen, planten cara i diuen les veritats, fan que es perdin les velles amistats.
Deien que el tàndem havia fet figa i ignoraven que parlaven del seu propi: el de Txell & Ferran.
Evelyn Waugh, a Retorn a Brideshead, deia: “És això un sense sentit? M’agradaria que ho fos però, de vegades, em sembla terriblement assenyat”. Doncs això és tot, més enllà de dir que trobarem a faltar els seus somriures, sovint hipòcrites.
*IRENE LÓPEZ és periodista.
Fes el teu comentari