A la campanya electoral andalusa s’ha parlat tant de Catalunya com d’Andalusia. Als candidats els resulta molt fàcil afirmar que Andalusia està maltractada mentre a Catalunya ens tracten de forma preferent. I es fabriquen la seva veritat ben contradictòria quan resulta que els trens catalans no funcionen i durant anys no s’hi havia invertit ni un duro, que les autopistes les tenim col·lapsades, que les obres públiques estan paralitzades des de fa anys, que els serveis socials no funcionen, que els mestres cobren menys que a altres zones estatals amb un PIB més baix, que la sanitat és un desastre i els nostres estudiants no poden accedir a l’estudi de medicina per existir un districte universitari per tota Espanya i se’ls exigeixen notes més altes, que els pagesos cobren pels fruits menys del que els costa conrear, que els pescadors no poden sortir a la mar sense permís, que la burocràcia alenteix el desenvolupament de la societat empresarial i que promeses de fa quinze, vint o vint-i-cinc anys no s’han complert.
Aquest és el cas de la variant de la N-420 de Gandesa, que l’any 1995 se’n va parlar que es construiria de forma eminent. Han passat anys i panys i encara centenars de camions circulen pel mig de la Ciutat, transportant bèsties vives i passant per davant dels bancs, dels bars i dels restaurants deixant l’olorós perfum dels animals vius. I per anar a Barcelona des de Gandesa no puc agafar el tren a Móra la Nova i l’he de suplir per viatjar en bus i tardar gairebé quatre hores per arribar al carrer Numància. O sigui que Catalunya, amb un dèficit fiscal de 22.000 milions anuals i pagant més impostos que ningú, resulta que som uns privilegiats. I segons els polítics andalusos els nostres privilegis els han de pagar ells i estan maltractat. La paradoxa resulta sorprenent!
Aquesta és la trista realitat d’una Espanya que no ens estima, que ens té com a terra de conquesta, i ens tracta com una colònia perquè de fa segles pretenen fer-nos espanyols i no ho aconsegueixen. Durant el segle XX van ser milers d’andalusos que van arribar a treballar a Catalunya per la tongada de l’exposició internacional dels anys 20 i després de la guerra amb els plans d’estabilització. Arribaren els trens carregats de gent que patia les escassetats d’un territori dominat pels grans terratinents que els tractaven com a esclaus. Terratinents, molts d’ells, amb títols nobiliaris que vivien a Madrid gaudint de les complaences que Franco els donava com a guanyadors de la guerra on s’enriquien encara més ocupant càrrecs polítics, socials i judicials estratègics gràcies a la dictadura. Contrastaven amb els que marxaven de la terra on havien nascut, i havent arribat a Catalunya disposaven d’un sou i consideracions ben diferents de les que havien de patir a la seva terra d’origen.
A la Ràpita vaig conèixer un d’aquests emigrants i m’explicava que havia arribat a Catalunya per anar a segar per les comarques de Lleida. Només disposava del que portava a sobre sense recanvis de roba. En acabar de segar va fer cap a Barcelona. Allí va trobar feina, amb el temps va comprar un pis, es va casar i no entenia la diferència del tracte dels amos que rebia a un lloc i a l’altre. A Andalusia era un esclau que treballava pel “señorito”, li anava a plegar les perdius que matava caçant amb els convidats. Aquell dia podia gaudir de certs privilegis; ell i els gossos perdiguers menjaven de les sobres que els donaven que li resultava apetitós comparat amb els menjars diaris familiars. Ben diferents els resultava quan anava a treballar els seus camps i “el mayoral” li feia cavar un clot d’un metre de fondària per 90 cm d’amplada per arrelar un plançó d’olivera. Per cada clot li pagava 10 pessetes, el mateix si la terra era tova com si era dura i pedregosa. Amb molta suor pel mig cada dia en cavava un i era amb que havia de viure ell i la família.
Aquest migrant andalús, maltractat allí, aquí era un treballador més entre milers ben tractat i cobrant un sou digne. A Barcelona va conèixer un amic de feina de la Ràpita i el va animar a comprar un apartament a la població on ara, ja jubilat, hi descansa durant l’estiu. Ell segueix parlant l’andalús, es sent un català més i malgrat no entendre el separatisme que impera a casa nostra, recorda la seva terra amb nostàlgia. Però m’explica que la seva filla, periodista, és una independentista de les que no fallava a cap manifestació defensant les llibertats de Catalunya. Escriu en català al periòdic on treballa, encara parla el castellà a la llar però ja no es diferencia gens de qualsevol persona d’arrels ancestrals d’aquí.
Vet aquí l’exemple d’aquells milions d’espanyols que arribaren a treballar a casa nostra. Aquí hi van fer cap i es van sentir acollits com a ciutadans lliures. Com es natural els primers anys els va representar un sacrifici per adaptar-se a una civilització tant diferent a l’original. Però, treballant i complint, avui son tant catalans com nosaltres i es senten molt agraïts de Catalunya, encara que portaran al seu cor la terra d’on provenen.
Per tant, els polítics d’Andalusia fan servir la demagògia contra Catalunya per raons electorals. I cal tenir present que havent entrat a Europa, Espanya i Andalusia, molt en particular, ha canviat molt econòmicament ajudat pel turisme. Però poc se’n parla quan Catalunya aportava diners a Europa per disposar d’un PIB superior a la mitjana europea, mentre Espanya en general en rebia i aquestes aportacions han creat riquesa a les regions més pobres. I mirin la contradicció; Catalunya fa vint-i-cinc anys gaudia d’una economia el 10 per cent per sobre de la mitjana d’Europa i amb aquesta dècada i mitja Catalunya ha sofert un retrocés del 20 per cent.
Aquesta pèrdua econòmica de Catalunya s’ha produït principalment pel dèficit públic que patim, la manca d’inversió i el creixement desorbitat de l’emigració. Andalusia no ha patit aquests problemes i avui aquella regió ha millorat molt econòmicament. Per tant que a les eleccions andaluses es parli del maltractament que ells sofreixen mentre que a Catalunya dels grans privilegis que gaudim, son pura demagògia. Només es pot entendre per treure’n rèdit electoral lligat amb l’anticatalanisme que es respira a Espanya de forma genèrica.
*Anton Monner, Gandesa
Fes el teu comentari