Recordo perfectament que amb l’ímpetu de la joventut, i amb les ganes d’explorar i de marcar-me i de veure quins eren els meus propis límits, m’embarcava en discussions i argumentacions —sempre en forma de debats sans i constructius— interminables, buscant obtenir la raó mitjançant el diàleg, la conversa; mitjançant la confrontació d’opinions i sempre amb ganes d’obtenir la victòria gràcies a la paraula. I evidentment, sempre tenia ganes de convèncer, de seduir i d’agradar. Segurament que la joventut ja té aquestes coses, que busques el teu propi camí, i t’hi dediques amb tota la teva ànima i amb totes les teues forces. Potser, és cert, ho feia tot plegat amb un xic d’idealisme i sobretot amb molta utopia de creure que la intel·ligència i la raó podien moure el món i fer-lo millor. Coses de joventut. I dissortadament, coses que amb els anys es perden. Amb els anys, he de reconèixer que he perdut totes aquestes ganes d’intentar convèncer amb la paraula. Desconec encara ara —i penso que mai ho arribaré a saber del cert— si amb els anys com se sol dir hom guanya en saviesa. Però el que sí sé és que em fot una mandra infinita posar-me a explicar coses a gent que saps des del primer segon que la veus que no t’escoltarà. Veuen, aquí sí que he guanyat en saviesa, i he après a detectar aquesta mena de gent, que no escolta, que no vol escoltar, i a no perdre ni un segon de la meua vida i del meu temps amb ells i en intentar fer-los veure que no tenen la raó.
Tota aquesta parrafada ve a tomb per un fet que em va passar fa uns dies al tren. Tornava cap a casa amb el #Guiritren, el tren número 30833, que surt de Passeig de Gràcia a les 15.51h; el semidirecte que va de Sants a Tarragona sense fer cap parada. Anava buscant lloc i sento de passada que una persona preguntava si aquest tren parava a Sant Vicenç de Calders, i com una altra persona li contestava que sí, que parava… Traient la meva vessant de catalanet noucentista curull d’ordre i seny, i sempre amb vocació bibliotecària de servei universal —coses de la deformació professional— vaig intervenir i vaig dir-los que no, que aquest tren no parava a Sant Vicenç i que anava directe a Tarragona. Immediatament, la segona persona, la que va contestar a la que preguntava en primer terme, es va encaparrar en què sí, que aquell tren parava a Sant Vicenç, que ell agafava sempre aquell tren, i que evidentment que parava, que ho sabia del cert. Bufa, en un tres i no res, quina puta mandra! Pam! El vaig veure venir de seguida, i sense pensar-m’ho li vaig dir que molt bé senyor, que molt bé, si vostè creu que para a Sant Vicenç, doncs molt bé, ja s´ho farà, i que passi-ho bé. I em vaig escarxofar a la butaca a escoltar música, llegir una mica i a fotre’m la migdiada de cada tarda. En una altra etapa vital de la meua vida, li hauria tret l’aplicació d’ADIF i li hauria ensenyat de forma molt pedagògica i planera, molt a poc a poc, com aquest tren no parava a l’estació que ell deia, i que no ho deia jo, que ho deien els amics de l’ínclit Administrador d’Infraestructures Ferroviàries. M’hauria agradat veure-li cara quan haguéssim passat de llarg de Sant Vicenç, però com dèiem tenia coses més importants a fer. Llàstima també de la persona que preguntava, que es va haver de buscar la vida per tornar cap endarrera, i tornar a agafar un tren entre Tarragona i Sant Vicenç. Vaja, m’imagino que es deurien fer íntims amics… com a mínim. Quasi sempre la gent només aprèn a partir de fets consumats.
Amb els anys, és cert, he perdut molts quilos de paciència, i de les poques coses que he après ha estat a no malgastar el meu temps i les meues energies amb aquesta mena de persones; que de temps i d’energies no en tinc a dojo, precisament. I amb els anys, també, una de les poques coses sàvies que he après és a practicar el noble art de donar sempre la raó.
Fes el teu comentari