L’independentisme ha perdut molts vots. ERC ha rebut la gran patacada que molts ja preveiem, intuíem i vaticinàvem. I era lògic quan a la “taula de diàleg”, Pedro Sánchez ens prenia el pèl i ens afaitava en sec. Convocava la “taula” quan volia, i no quan Esquerra li demanava. Parlaven de temes que desviaven l’atenció de les necessitats reals dels catalans i sempre amb l’objectiu dirigit a debilitar l’independentisme. La fórmula resultava perfecta pel PSOE i per les raspallades d’esquena d’Illa als catalans, que de professor de filosofia ha passat a enredar la troca a Catalunya, amb sensibilitat, ordre i professionalitat, per aconseguir els millors resultats electorals malgrat haver donat suport al 155, influït a empresonar els nostres líders, destruir la unitat de l’independentisme sense admetre cercar solucions vertaderes pel conflicte existent de fa segles entre Catalunya i Espanya i, fins i tot, no deixar-nos expressar en la nostra llengua al Congrés ni a Europa.
En definitiva: “divideix i venceràs” disposant al seu favor els ressorts judicials, la fiscalia, la premsa, l’opinió pública espanyola, les forces d’ordre públic i les elits econòmiques totes a una treballant per “la unidad de España” i sacsejant Catalunya en tots els sentits. La catalanofòbia emergeix per la dreta i per l’esquerra de l’estat malgrat que aquí creem més llocs de treball que a la resta d’Espanya, som els motors de l’economia productiva, patim el dèficit fiscal més alt d’Europa, les obres publiques no s’executen i indulten els nostres polítics i ho canvien per “los disturbios públicos” per reprimir més i millor els nostres sentiments com a poble, tenint encara quatre-mil encausats pel pecat de declarar-se independentistes. Persegueixen la llengua catalana posant quotes a les nostres escoles, quan als jutjats, a la universitat, a les administracions s’empra només el castellà que la llengua pròpia del País. Fabriquen proves falses que els jutges les apliquen segons la conveniència, com el cas dels Pujol, de Xavier Trias o de Rosell i com més confusió creen, sempre és millor per ells i pitjor per nosaltres, amb la pretensió de dividir-nos. I si cal, arruïnen un banc andorrà per fer-los dir el que volen sentir encara que no sigui veritat
Els independentistes hem tingut menys vots que mai però la paradoxa és que Junts té a mans la governabilitat d’Espanya i més força que mai. Mentre que la dreta franquista i absolutista, acusa a Pedro Sánchez de “estar en manos de quienes quieren destruirla”, sense adonar-se’n que des de fa segles es perjudica Catalunya tant com es pot, seguint el lema “De tanto que te quiero, te apuñego”. És l’obra de l’Espanya que no ens estima i enlloc d’ajudar-nos fa passar el Corredor del Mediterrani a tres-cents quilòmetres del mar, xafant tota lògica de donar suport als principals factors econòmics de la Península Ibèrica, ens nega les infraestructures necessàries, no ens torna proporcionalment els diners que paguem d’impostos i obliga a marxar grans empreses radicades a casa nostra per empobrir-nos i menystenir-nos. Son els nostres destructors impertorbables, que reverencien un rei emèrit tacat per la corrupció com els seus avantpassats, mentre castiguen el president Puigdemont “fugitivo”. En definitiva, ens acusen a nosaltres de ser els destructors, quan ens tracten amb l’esperit colonial i ens tenen com “el pito del sereno”. Però quanta ràbia senten que el govern d’Espanya actual, estigui en mans del “fugado” quan amb lleis democràtiques hauria de ser el vertader president de Catalunya i no viure exiliat, com en temps de Franco va succeir amb el president Companys!
La reflexió queda clara; si ERC no fa un front comú amb Junts, i continua la política de sotmetre’s al PSOE, empetitirà la força de la gent. Set-cents mil vots s’han quedat a casa sense votar però si hi ha unitat, que és el que demanàvem des de fa anys, i si no emprenem una política conjunta, seguirem perdent; els sentiments queden però la moral cau per terra i desmotivats molts s’abstenen a votar. Ens dividiran i ens maltractaran, com venen fent des de fa segles si nosaltres no ens unim.
Catalunya, i és el que desitja el poble català, necessita resoldre l’actual enfrontament existent i emergir com un poble sobirà on puguem parlar la nostra llengua, aplicar els nostres diners en les obres necessàries i puguem créixer econòmicament segons les nostres voluntats. Desitgem respectar Espanya i que, com a contraposició se’ns respecti com a poble sobirà dins d’Europa.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari