Aquests dies ens ha vingut el rei a Catalunya i ens ha parlat en català i ha anat a saludar al president Pujol. També “ses senyories” els diputats i senadors, es podran expressar a les Corts i al Senat en l’idioma propi. I fins i tot, potser ens concediran l’amnistia als nostres encausats i ens deixaran celebrar un referèndum descafeïnat. Com ens estimen tant, aquesta gent quan no fa gaire ens tractaven de traïdors, sediciosos i malversadors? El PP i el PSOE, només per necessitat i conveniència passen, de la nit al dia, de l’odi a l’estimació, com a “buenos españoles”.
Es deuen creure que som “tontos” quan ens concedeixen drets normals d’un Estat normal i democràtic, i en fan tantes alifares d’haver-nos-ho donat. Fins i tot es barallen entre ells, -PP i PSOE- per la possible concessió, i preparen una manifestació “por la igualdad de todos los españoles”, amb banderes espanyoles i algunes, a bon segur, exhibiran la “gallina” de temps passats. I no solament la gent que ha manat durant segles, que ha munyit la vaca tant com ha volgut, i també els que pujaren al “caballito” i no volen soltar les rendes, com Felipe González o Alfonso Guerra.
Quan hi ha perspectives d’un possible acord –i encara avui el veig ben difícil- entre Junts i el PSOE, cadascú es posiciona segons la conveniència. Allò d’Aznar que “en la intimidad hablaba el catalán”, es segueix repetint; uns hi estan d’acord i els altres en contra, quan no fa gaire tots eren uns i plegats venien correntment les expressions de “los fugados”, “los traïdores a la patria”, “los sediciosos” i “los malversadores”. Tanta estimació esparvera i tremolo! El rei que va trucar a Seat, l’empresa de més dimensió de Catalunya per demanar-li que traslladés la seu a Espanya. I que Rajoy va fer el mateix amb La Caixa, el Sabadell i altres gran empreses catalanes. És el mateix rei que el dia 3 d’octubre va sortir a la tele avisant-nos de la mà dura que imposaria, deixant de ser un rei per tots iguals per ser un rei dels seus, com ja havia estat el besavi Alfonso XIII permetent la dictadura del seu amic, el capità general de Catalunya, Primo de Rivera, perquè no li agradava que Catalunya es fes gran i es distanciés tant de la resta d’Espanya.
Un rei parcial –com mai hauria de ser- que va mobilitzar l’extrema dreta espanyola contra Catalunya en aquell discurs. És descendent d’aquell Felip V, que el general en cap dels exèrcits francesos i espanyols, el duc de Berwich, havia pactat un armistici el dia 13 de setembre del 1714, amb Rafel de Casanova i dos anys més tard aquell rei va xafar el pacte i va començar la repressió als catalans, i el Decret de Nova Planta, com a terra conquerida per la força de les armes. És el fill de Joan Carles I, que el dictador Franco el va imposar sense preguntar al poble si el volíem o no, que viu a Abu Dhavi 193 dies l’any perquè Hisenda no li pugui reclamar els impostos a pagar. No li calgué convocar un referèndum ni legal, ni il·legal a en Franco; amb “el mando y ordeno” en va haver prou.
Per això, estimats lectors, tanta estimació m’esvera! Ah! Hi ha, però, alguns que per “la igualdad” no voldrien deixar-nos parlar el català, com els dictadors Franco i Primo de Rivera, no voldrien concedir l’amnistia, i mai permetre convocar un referèndum perquè “la nación española puede romperse” i per això organitzen una manifestació i imposar-nos la seva llengua –que no és la meva- i que ens diuen que “es la de todos”. I aquí tenim la qüestió; demanen la igualtat perquè amb els diners dels catalans, pel dèficit fiscal que sofrim, nosaltres no podem millorar els hospitals i les escoles, i amb els nostres diners fan gran Madrid, on amb els darrers anys s’hi ha construït 194 quilòmetres de metro i cinc a Barcelona. A l’aeroport de Madrid han invertit milions i milions i al de Barcelona una centèsima part. Els trens d’alta velocitat arriben a Madrid de qualsevol lloc però d’Andalusia a França, la zona més exportadora de la península, passant per València i Barcelona, no hi ha tren d’alta velocitat. Els trens de rodalies no funcionen i tenim avaries dia sí i dia també. Per això ens estimen tant i mentre, amb la fotesa d’un dèficit fiscal de 22.000 milions d’euros anuals, el finançament autonòmic el tenen paralitzat des del 2014. I els empresaris i tots els catalans hem de pagar impostos a la Generalitat que a altres autonomies no els cal cotizar perquè, com a Madrid, els sobren els diners per les orelles, poden lliurar-se’n. I com ens van prendre les seus de les 8.000 empreses més importants dels país, altre cop, els catalans, ens consideren súbdits de segona categoria, dins un Estat de bons i de dolents.
“Dèficit sostingut de fa 35 anys, injust i deliberat”, ha manifestat la consellera Mas. Són centenars de mils de milions que marxen i no tornen expressament, i jo afegiria que amb traïdoria. Avui Catalunya sense haver-nos pres aquest dineral, podria ser una nació de les més desenvolupades. El PIB català ja està per sobre de la mitjana d’Europa, però sense espoliar-nos aquest dineral podríem disposar de trens i carreteres dignes a totes les comarques, hospitals amb tants metges i serveis com necessitem, i escoles i universitats de les millors del món, i sense que els tribunals ens haguessin d’imposar els tants per cents d’ensenyament d’un idioma estranger a casa nostra. Vet aquí la seva estimació!
I ara son Vox i el PP, però no fa gaire era el PSOE, quan al seu programa electoral portava l’autodeterminació. Poc més tard ja va ser el creador de la LOAPA i recentment van donar suport al 155 i es manifestaven al costat de Cs, Vox i el PP, amb els que ara es barallen a “braç partit” com autèntics enemics. Vertaderament, estimats lectors, tanta estimació m’esparvera quan malauradament tenim tants exemples, “de tanto que te quiero, te apuñego”, tant del PSOE com del PP.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari