Iceta és el polític hàbil que s’ha de moure al so del PSOE. Igual ho hagueren de fer els seus predecessors del PSC. Per aquest motiu, milers de militants, han fugit del partit. Malauradament per ell i per Catalunya, els d’aquí, com depenen d’allà, mai aconsegueixen els objectius; els acords mai els compleixen. Montilla, el president socialista de la Generalitat, va haver de sortir per dignitat pròpia de la Cambra Alta essent senador en el moment que els seus companys socialistes, catalans inclosos, van votar amb el PP i Cs el 155. Espanya s’ha cregut i s’ha comportat com un imperi, desintegrat per la incompetència dels seus governants i la repressió repartida per sotmetre els administrats de les colònies. I vet aquí que tot ho han perdut. D’aquell imperi “donde nunca se ponía el sol” els queda Ceuta i Melilla, mentre hagueren de regalar Gibraltar. Cuba, un dels últims països colonitzats, quan l’any 1896 ja el tenien perdut, li concediren l’Estatut d’Autonomia per poder-lo retenir. Reprimint i explotant cregueren que podien aturar l’independentisme cubà. I el dia abans de l’alliberament, els periòdics de la caverna madrilenya, pregonaren que “Cuba nunca dejaría de ser española”.
Quelcom semblant succeeix amb Catalunya. Iceta, el redemptor, procura arreglar-ho. No solament ho mira de solucionar per interès propi sinó que pretén recuperar la força que els socialistes tingueren a Catalunya. Ho pot aconseguir als cinturons industrials de Barcelona i Tarragona. Li resultarà impossible recuperar-ho a la resta del territori. Son 40 anys enganyant, prometent i hem arribat on som amb la inestimable aportació del PSOE. Iceta pretén refer la convivència; però ha arribat tard. Cuba va caure anys abans d’independitzar-se i Catalunya també va caure quan el PP va destruir l’Estatut aprovat per Catalunya, ratificat per les Corts de Madrid i referendat. I el PP, prepotent, mai va admetre ni el més mínim diàleg que continuadament li arribava del govern de la Generalitat. I enlloc d’escoltar i cercar solucions preferiren atonyinar el poble que volia votar; no van trobar ni les urnes, i Catalunya va celebrar el referèndum “que nunca se celebraría”. I per conseqüència va arribar la repressió, la presó i l’atzucac actual. Iceta, malgrat disposar de gent que se l’escolta i vol sumar l’extrema dreta que representa el Cs català desintegrat, ja ha arriba tard. Predica hàbilment sense recordar que va ser un dels carcellers dels Jordis, de la resta de polítics i dels exiliats. La gent volem pau però ell va fer la guerra i va col·laborar amb la caverna negant el conflicte polític que Rajoy, prepotent, va propiciar.
Els seus principals enemics son els seus correligionaris del PSOE. Ara Pedro Sánchez li fa el costat perquè el necessita com intermediari de l’independentisme i poder arribar a president del govern. I és persistent canviant els raonaments segons bufa el vent per quedar bé amb uns i altres. Quan fa cerç i per tant el vent bufa d’Espanya, diu blanc i quan el vent bufa garbinada, o sigui de la Mediterrània, diu negre. Poques setmanes enrere amenaçava amb un altre 155 i el que convingués al PSOE, per satisfer la catalanofòbia que repartien per Espanya. Ara diu el contrari, malgrat que personatges del passat com Felipe González o Alfonso Guerra s’hi han abonat per xafar la conveniència. S’han sumat al PP, Cs i Vox, la premsa, l’església d’Espanya, el poder judicial i els poders fàctics, com també presidents autonòmic com Lambán d’Aragó o García Page de Castella la Manxa, que mai acceptaran els plantejaments arribats de Catalunya. Ser una sucursal té aquest preu i el líder català està lligat de peus i mans. Diu avui una cosa, al so de Sánchez, i demà una altra; els catalans n’estan farts de tants enganys, promeses incomplertes i criminalització del seu ideari.
Federalisme? Acords de Granada? Corredor del Mediterrani? Infraestructures? Tot això, com sempre, son paraules que se les emporta el vent, com ”la lluvia de millones” del PP, i plegats factòtums del 155. Ara toca la immersió lingüística matisada i arreglada amb pintura per absorbir Cs. I mentre, Iceta pot ballar com vulgui però els enemics els té a casa i és, i serà, com tots els líders anteriors del PSC, presoner dels espanyols.
Fes el teu comentari