1/ Un retrat de l’esquizofrènia del transport públic a Catalunya. Se
celebra un fòrum sobre el tema i la persona que pronuncia la conferència
inaugural comença explicant que, per a fer els 68 quilòmetres des de
casa seva, ha hagut d’agafar quatre transports diferents i dedicar dues
hores i mitja. El més fotut no és això, tot i que Déu n’hi do. És que
després d’anys i panys d’integració tarifària, els quatre viatges
esmentats van haver de fer-se amb 4 títols de transport diferents.
2/ Quan encara cueja la inflació dels productes alimentaris, i la
discussió sobre despeses intermèdies que potser no caldrien, algú ens
recorda una dada important. Els productes peribles són més cars, a títol
de “prima de risc”. És clar, la seva vida comercial és curta. Però cal
veure el revers de la moneda: tot i les minves, són els productes que
deixen més benefici en el punt de venda.
3/ El sector aeri és un dels més difícils de descabornitzar. I no és que
no pugui haver-hi avions elèctrics. Algun estudi diu que serien viables
en trajectes curts. Però no en els vols de llarga distància, que al
capdavall són els responsables del 80% de les emissions contaminants.
Consti que fer-ne vols elèctrics seria viable tècnicament, fins i tot
econòmicament, amb aturades per a recarregar bateries, acceptant que
duplicarien el temps de viatge.
4/ Altra cosa és que aquesta possibilitat no quadri amb l’actual model
de transport aeri, consistent a volar d’un punt a l’altre en el mínim
temps possible, amb avions relativament grans i plens de passatges per a
oferir tarifes econòmiques. En definitiva, el canvi no és tant de
tecnologia com de model de negoci.
5/ Beneïts percentatges, sobretot si se’ls vol usar amb males
intencions. L’ocupació il·legal d’habitatges de Catalunya triplica la
mitjana espanyola? Doncs és així. Però atenció… A Catalunya hi ha
ocupats el 0,17% dels habitatges existents, mentre que a Espanya són el
0,06%. Sense treure importància a la dada catalana, i perquè a qui li
toca és una senyora jugada, un 0,17% és tan i tan greu?
6/ Acaba de complir 40 anys un cotxe icònic de l’automoció espanyola, el
SEAT Ibiza. Acumula 6 milions d’unitats fabricades. Encara avui
representa el 3% de tots els vehicles en circulació. I a ciutats com
Madrid o Barcelona, supera el 10%. El 2023 va ser el desè model més
venut, però el segon en el segment dels utilitaris. Si no ens hagués
agafat la xefla dels SUV… L’Ibiza no tindrà potser el pes històric de
models com el 600. Però és el principal èxit empresarial de SEAT de tots
els temps.
7/ Sabadell i BBVA estan a matadegolla. Més enllà de qüestions com que
una concentració bancària tan gran donarà tota la fortalesa que es
vulgui, però no és precisament cap garantia per als consumidors i
usuaris per la falta de competència… Aquestes salses estan influïdes o
no pel personalisme dels directius?
8/ En projectes de fusions anteriors, de fa quatre dècades cap aquí,
aquests factors van ser decisius. Sembla mentida en afers de calers,
però va ser així. Inclòs, per descomptat, l’ús d’afers personals de tota
mena al servei d’ofesives i contraofensives empresarials. Algunes
operacions van ser frustrades airejant afers de faldilles… Busqueu a
l’hemeroteca, avui al google.
9/ Un exemple diferent, no lligat a fusions però sí al personalisme, que
ho il·lustra. Quan la crisi de 2008, el govern britànic va decidir
nacionalitzar els quatre principals bancs, pels seus gravíssims
problemes de capitalització. Va convocar les respectives direccions a
Downing Street. Dues, abans de dinar; les altres dues, després. Les dues
primeres van sortir destituïdes. A la tarda, les altres dues van arribar
comunicant que havien resolt els avantdits problemes i que la
nacionalització ja no era necessària. Destituir-les, tampoc, és clar. En
un parell d’hores, tu…
10/ Recordeu que, quan el govern Zapatero va nacionalitzar Catalunya
Caixa, amb un forat de 12.000 milions d’euros, va deixar-hi al capdavant
el mateix equip directiu que havia portat l’entitat al desastre. Aquella
insòlit decisió s’entén d’alguna forma racional? Penseu el que vulgueu,
de fet allò obvi.
11/ Anys després, la cosa va anar a judici. El màxim responsable, a la
porta del tribunal, va reivindicar la seva gestió. I és clar, com no?
Tan malament no ho deuríem fer, si vam continuar dirigint l’entitat…
La sentència, no sabem si cantada, va ser absolutòria Va sortir en plena
pandèmia i va passar gairebé inadvertida.
Fes el teu comentari