Ara que ja porto un any navegant dins del que són les aigües turbulentes de la política municipal, de tant en tant, em permeto pensar –creieu-me que en els temps que corren, no és una tasca senzilla– i escriure alguna cosa que potser ens puga fer entendre los escenaris que vivim en el dia a dia. L’altre dia, xerrant amb un amic periodista d’un poble veí, va sortir el tema del perquè si hi ha gent que té faena i allò que entre cometes diem tenir la vida solucionada s’acaben embolicant tant que es posen en política. De seguida vam coincidir que no era estrictament el tema econòmic, sinó la sensació de poder. «Hi ha gent que entra a un Ajuntament i de sobte es pensa que el poble és seu». Jo vaig assentir, en certa manera era alguna cosa que ja sabia, però no vos ha passat mai que hi ha coses que tot i saber-les, algun dia algú les pronuncia i sonen com a revelació? Això em va passar a mi aquell dia. Després vaig reflexionar una mica i, ara i aquí, m’aventuraré a dir que en la política, fins ara, hi he distingit tres grups d’individus:
Els primers pertanyen a este grup sobre el qual en parlava amb el meu amic, solen tenir perfils baixos abans de posar-se en política i en entrar a l’Ajuntament es pensen que han picat a les portes del cel. I és més, es pensen que estes se’ls hi han obert. Els puja la política al cap, o el poder, o ves a saber què. Els és igual groc que roig que blau, no tenen cap classe d’ideologia tret d’ocupar una cadira on podran sentir-se importants, i això farà que observen a qualsevol altra persona que sobresurt en algun àmbit com a un enemic, algú que els hi pot prendre el seu lloc, lloc del qual se n’aniran sense pena ni glòria, a menys que juguen molt brut i aprenguen a fer tot allò que ningú vol fer per a subsistir al poder. Són els soldats d’esta política de trinxera, i el seu objectiu principal és desprestigiar a l’enemic, a tot preu. Esta gent acaba convertint la política en un ‘Sálvame Deluxe’ bastant lamentable.
Els segons segurament són el grup menys nombrós, són aquelles persones que fan carrera política. Són d’un partit i ho seran fins a la mort, solen estar ben formadetes i abans de posar-se en un Ajuntament ja estaven ocupant algun càrrec interessant, dins o fora de la política. Segurament passaran per la Diputació en algun moment de les seues vides, o per algun d’estos càrrecs que ningú sap per a què serveixen. També n’hi ha de bons i de menys bons, dels que creuen fermament en la política com a eina útil per al poble i pensen que el diàleg i les formes democràtiques no s’han de perdre mai, però també hi ha els qui mouen els fils dels soldats del primer grup i dels peons del tercer. Els manipulen perquè el partit es perpetue al poder. El partit per davant de tot.
I així, ens anem carregant l’interès de la gent en la política, que ja no pot més d’escoltar discursos de trinxera i eleccions constants.
Els tercers, o últim grup, segurament serà el més gran. Són tots aquells que han estat enganyats. Sí, senyors, sí. Segurament per algú del segon grup que va anar a buscar-los i els va prometre que si entraven en un Ajuntament tot serien flors i violes, i podrien fer canvis i coses boniquetes, i ells s’ho van creure. Una vegada a dins, la solitud i la frustració els arrossega per un abisme del qual no veuen el dia de sortir-ne. Es mouen entre dos aigües; i no entenen per què la política ha de ser una política de trinxera, quan ells pensen que hauria de ser tot molt més fàcil. Malauradament, solen ser bastant manipulats pels polítics del grup 1 i 2, i no es veuen capaços de plantar cara, així que duraran poc. Solen ser persones conegudes i estimades pel poble, i és una llàstima, perquè tot i no tenir un perfil de lideratge polític, podrien apropar la política a la ciutadania, però no ho faran mai, perquè a la mínima que puguen se n’aniran. «I que tranquils que estem ara», es repetiran.
*MARTA SANS és regidora de la CUP a Alcanar.
Fes el teu comentari