“Què és una casset?”, em pregunta fa anys ma filla petita amb total innocència. Llavors prenc consciència de com ha canviat la tecnologia, el món i jo mateix. Després, quan veig l’afició d’alguns joves i d’alguns madurs pels antics discos de música -els vinils– em reafirmo més en aquest pensament de canvi i d’obsolescència.
Estic parlant de les formes d’enregistrament i de reproducció del so, de les tecnologies analògiques (les no digitals) més utilitzades fins la meitat dels anys vuitanta del segle passat, abans que la tecnologia digital s’escampi per tot arreu.
Soc un adolescent primerenc quan el meu germà em regala un tocadiscos. L’aparell també incorpora una ràdio. És un plat giratori Dual, una marca alemanya que l’empresa Bettor -instal·lada a Parets del Vallès- munta i comercialitza i és molt popular durant els anys seixanta i setanta. Poc després amb els meus estalvis em compro un radiocasette Sanyo al Bazar El Regalo, vora el Port de Barcelona, tot just a meitat de preu que a Tortosa.
Feliç amb els meus aparells me’n vaig a la botiga de discos Altadill on compro els meus dos primers discos: “The Eye in the Sky” d’Alan Parsons Project. És un LP, això vol dir Long Play perquè pot durar uns 30 minuts per cada cara del disc. També compro un Single, que és un disc de menor tamany i que porta només una cançó per cara. Ara renego d’aquella cantant: era Alaska y los Pegamoides amb el tema “Bailando”.
El disc de policlorur de vinil apareix el 1948 com una millora dels antics discos de goma laca a 78 r.p.m. (revolucions per minut). El disc gira i gira mentre una agulla punxa un microsolc imprés al disc transformant les vibracions en ones electromagnètiques. Els discos poden girar a 33 o 45 r.p.m. i estan gravats per les dues cares, només cal girar-los. Cada cara pot contenir 30 minuts de temps de reproducció.
Els vinils han de fugir de la calor i no s’han d’apilar per a no deformar-los. S’han de manipular amb cura per a no fer ditades sobre els microsolcs: cal tocar només les vores o posar el dit cor al centre i amb l’index i el polze subjectar la vora del disc. I cal netejar-los de pols amb delicadesa i amor. Deixar en prèstec un vinil a una persona és tot un acte de confiança, perquè segons a qui li deixis és tot un risc.
La casset apareix el 1962 com una millora de les anteriors cintes magnètiques ja que ara és un sistema compacte de dues bobines de cinta magnètica dins d’una capseta de plàstic, d’aquí ve el seu nom, tot plegat amb un maneig fàcil i còmode, cosa que les fa molt populars. A més, una casset pot reproduïr el so però també pot enregistrar-lo d’una forma gens complicada, és molt útil. Hi ha diverses duracions de gravació: 30, 45 , 60, 90, 120 minuts.
Les cassets són resistents, duren molt temps i van pels cotxes patint calors i freds. Posant un cel·lo o un paper a un orifici que tenen les pots regravar pel damunt. Si es destensen o s’enganxen les pots rebobinar ajudant-te amb un bolígraf, el millor és el BIC…
Fa molts anys que vaig abandonar els vinils i les cassets però sempre he tingut un record especial per aquella botiga que per a mi va ser una porta als prodigis de tota aquella música que vaig escoltar milers de vegades. També sento un gran agraïment pel seu mestre fetiller, Josep Maria Altadill. El recordo encara ara: es mou plàcidament pels passadissos plens de discos i cassets. Observa els clients, ens deixa escoltar la música, ens assessora, mostra totes les opcions, és pura amabilitat. Per a conèixer les novetats no existeix internet, no hi ha diners per comprar revistes de música, tampoc per a fer viatges a Barcelona i el coneixement global del senyor Altadill i la seva bonhomia s’agraeix, més encara a una ciutat que es diu comercial però que no sempre atèn bé els adolescents amb pocs diners.
Per això estic molt content de poder parlar ara personalment amb ell. M’atèn a casa seva i em mostra el seu taller on amb 94 anys encara té projectes: està reparant una ràdio, envoltat de materials de l’era analògica, i ha de portar a un amic unes agulles de tocadiscos. M’ensenya discos vells, cintes magnetofòniques, unes cintes més antigues que és un fil metàl·lic, condensadors, resistències…
M’explica que obre la seva primera botiga el 1967 al carrer Santa Teresa. Deu anys més tard es trasllada al carrer Ramon Berenguer IV -on jo el vaig conèixer- fins el 1998, que marxa al carrer Màrtirs de 1640. Ven discos i cassets, però també plats (giradiscos), amplificadors, llibres i biografies sobre música… Allà tancarà definitivament el 2007.
Em comenta que una competència que tenia era molt curiosa: eren les Caixes d’Estalvis amb els seus discos i cassets de regal per Nadal. Ara jo en recordo una altra: la venda de cassets a bars i benzineres on es mostraven amb uns expositors giratoris. I també em ve a la memòria la venda per correu del Discoplay.
Sigui com sigui, el senyor Altadill desenvolupa la seva tasca durant quaranta anys. És una persona reconeguda per la indústria discogràfica, el món comercial i, sobretot, estimada pels seus clients. Se l’arriba a definir com a institució discogràfica (Diari de Tarragona, 6/01/2005) i el 2012 se li fa un concert d’homenatge a Tortosa.
Cassets i vinils ja formen part del món vintage de la tecnologia. El senyor Altadill em diu amb ironia que ell mateix “és víctima del progrés tecnològic”. Recordo l’aroma dels discos nous, les portades dels LP’s, tot un univers estètic. També els aparells i les paraules d’aquell temps analògic: monoaural, estèreo, hi-fi, alta fidelitat, giradiscos, plat, tocadiscos, agulla, càpsula, pletina, equalitzador, amplificador, baffles, torre, cascos, capçals, jack…
A la botiga també es podien veure pósters i cartells penjats sobre un tema que desconeixia: l’ esperanto, aquella llengua creada a finals del segle XIX pel Dr. Zamenhof i que havia de ser el llenguatge universal d’apropament dels homes i les dones del món, talment com també pot ser la música.
Acabo amb una frase que em diu seriosament abans d’acomiadar-nos: “Diguen lo que diguen, la qualitat del so del vinil no ha estat mai superada”. Quasi res!
*FERNANDO JAIME SOLER
Agraïments: Josep Maria Altadill Alcoverro , Ricard Altadill.
Fes el teu comentari