Una vegada vaig tenir una reunió que, en acabar, va anar acompanyada d’una sessió de coaching -parlar d’entrenament no fa d’expert-. Jo li’n dic sessió de manipulació, amb tots els respectes per als que viuen de dir als altres què han de fer en la seua vida. La sessió anava de reflexionar i acabar assumint que anàvem a treballar perquè volíem, que no havíem de pensar que una faena o un encàrrec eren coses negatives, que no les volíem fer, sinó que havíem d’anar pel món amb una actitud positiva. Allò de que vas a treballar perquè vols i perquè t’agrada. Tothom sap que tothom, absolutament tothom, treballa en una faena que li agrada, i no en la que ha pogut trobar, i tothom sap que qualsevol tasca que li encomanen el motiva, i que si no ho fa és culpa d’ell o d’ella. Em va vindre al cap aquella part de l’espectacle de Pepe Rubianes en què fa una oda al treball. Si no l’heu vist, feu-ho, que riureu. Per cert. Crec que hi ha qui sovint confon el benestar emocional a la faena amb aliniar-se amb lo que vol l’empresa per tenir treballadors que rendisquen i que protesten poc.
Enllaçant en això, l’altre dia, casualitat, em van sortir tres vídeos del gurú Víctor Küppers al TikTok. He de reconèixer que l’home té molt de ganxo, que parla molt bé, i que és increïblement simpàtic. A lo que anàvem. En un dels vídeos venia a dir que la vàlua d’una persona és una fórmula amb tres variables, C, H i A, on C són els coneixements, H les habilitats i l’A, l’actitud. La fórmula, concretament és que la vàlua és (C+H)xA. És a dir, que és la suma de coneixements i habilitats, però ponderats per l’actitud. Una fórmula que té sentit, no? En una xerrada TED amolles això i et plouen els aplaudiments, perquè al final, en una xerrada TED, segurament ningú no aixecarà el dit per discutir-te els arguments que et porten a afirmar això. T’atreviries a ser l’ovella negra de la sala? Ni que sigue per aixecar el dit i dir-li que almenys falta una variable, E, l’entorn? L’entorn, que pot fer referència a com et veuen els altres, a quins contactes tens, on vius, el context polític i social, etc. És més, potser seria més prudent afirmar que la vàlua és una funció amb diferents variables, f(C,H,A,E). Però clar, això complica el discurs i la gent no pot repetir el karma i integrar-lo en la seua forma de viure.
Küppers es coneix com un “conferenciant motivacional”, que si ho pensem bé, vindria a ser la versió segle XXI dels profetes de l’Antic Testament, ben caricaturitzats per Monty Python. Algú amb un mínim d’esperit crític, quan veu una presentació com les que fa, en altres temps el miraria amb escepticisme. Però avui dia no. Volem missatges senzills, efectistes i que ens diguen allò que volem sentir, i que sonen bé, dits per algú guai. Positivisme. Sí, positivisme. És lo que ven: psicologia positiva, que va lligada a l’economia, a la indústria de la felicitat. Així, tu ets lo que vols ser, i si no ho ets és perquè no t’hi esforces prou, perquè tu ets l’únic de qui depèn el teu futur. I d’esta manera, esdevindràs un ciutadà que protestarà poc, mentres tu estigues bé, o esdevindràs un treballador fidel a l’empresa, gràcies a que tu ets l’únic responsable de millorar dins d’ella, al mateix temps que t’alinies en la política de l’organització. Si un dia et fan fora, ho comprendràs i assumiràs que has estat tu, i que és hora de cercar noves metes. És més. Si ets capaç de transmetre tota esta argumentació, tots estos missatges, al jovent, a través del sistema educatiu, fent que tothom sigue emprenedor, dient-los que tots poden fer lo que vulguen, barrejant les emocions en qualsevol aspecte de la seua formació, ja has aconseguit que el missatge motivacional nasqui des de les bases de la societat.
També, me les deixava, les xarxes socials tenen també un paper important en esta difusió de la búsqueda de la felicitat. TikTok i Instagram, per exemple. No només els gurús donant-te orientacions sobre què fer en la teua vida. Gent que et mostra lo fàcil que fa diners o com és de feliç, gent corrent o no tant corrent, on emmirallar-se i inspirar-se per ser tan exitós com elles o ells. Perquè recorda, tot depèn de tu, exclusivament de tu.
Aprofitant el tema, volia recomanar un llibre, Happycracia, d’Edgar Cabanas i Eva Allouz. Els autors expliquen molt millor que jo -no falta córrer molt- els conceptes de psicologia positiva i de l’economia de la felicitat. La felicitat, que segons els gurús que defensen esta manera de pensar, fins i tot té una fórmula! Ha estat el triomf a escala global del neoliberalisme i tothom, i el que és més greu, el sistema educatiu, s’ho ha empassat. Tenim esperit crític, volem esperit crític en la societat i en els joves? Potser haurien de llegir-lo.
Fes el teu comentari