A Catalunya tenim dos temes sobre la taula que Espanya s’hi posa de cul i que demostren la manca d’estimació que ens tenen. El finançament que encara avui, quan el President Illa disposa de la presidència del govern català gràcies a la promesa del tracte singular que se’ns donaria, quan, des de sempre, els diners dels nostres impostos se’n van a Madrid i mai tornen en la quantitat que requereixen els nostres serveis públics, no en sabem res i entre rèpliques i contra rèpliques, tota Espanya clama contra Catalunya, tractant-nos d’insolidaris. I la segona que el president Puigdemont sigui perseguit com un delinqüent sense poder assistir al Parlament on ha estat elegit democràticament. Són dos fets que gens ajuden al bon enteniment entre Espanya i Catalunya, quan el President Illa, manifesta una i altra vegada, que a Catalunya s’ha retornat la bona entesa. Visita el rei que mai ha estat estimat pels catalans, imposat pel general Franco, i fa veure que s’ha normalitzat la situació.
Espanya sempre enganya Catalunya, si existeix democràcia. Si no n’existeix, com s’ha viscut durant segles d’absolutisme i de dictadura, no els cal enganyar. La força de les armes sotmet els catalans amb les lleis del més fort tractant-nos com una simple colònia. Ara vivim una democràcia on el Sr. Illa diu que són els bons, però la realitat és una altra. Els espanyols es barallen quan uns diuen que ens defensen i els altres manifesten que tot ho volem per nosaltres. En temps no massa llunyans els bons d’ara eren els dolents d’abans perquè manaven els seus adversaris. O sigui que Catalunya, manin els uns o els altres, sempre resulta ser l’enemiga d’Espanya i l’objectiu a batre, amb armes, amb jutges, amb governs o amb el que sigui. Som una autonomia que hem de pagar i callar, i pel dret o pel revés, sempre en sortim culpables i perdent. I vet aquí que el 2017 amb l’aplicació del 155 del president d’Espanya Rajoy, els socialistes li donaren suport amb l’actual President Illa al capdavant, destruint les nostres institucions, perseguint els nostres líders polítics i tractant-nos de terroristes quan milions de catalans sortírem al carrer a manifestar-nos pacíficament.
La història que ensenyaven a l’escola de Franco, on el català estava prohibit aprendre’l i parlar-lo on la frase més amable era “habla en cristiano”, deia que “La unidad de España” va arribar amb el casament de Isabel I Fernando, als que després se’ls conegué por los “Reyes Católicos”. Els historiadors saben que va haver una unió matrimonial però mai una unió d’estats. En aquell moment la mateixa Catalunya formava part del Regne d’Aragó però era independent; feia més de dos-cents anys que Catalunya disposava de Parlament propi i president del Consell General, (l’actual Generalitat), amb el govern corresponent, i el rei quan necessitava diners per les campanyes de guerra havia de reunir els diputats, convocant Corts, per demanar-los els recursos que no sempre se li concedien. Per aquest fet els catalans no poguérem anar a “la conquista de América” perquè érem un estat independent, malgrat que els diners per la campanya descobridora sortiren de banquers catalans residents a València. Pel mateix fet les ordres de Castella van oficialitzar que Cristòfol Colom era fill de la península itàlica, quan aquesta família (els Colom) dominava els ports de Catalunya i els seus vaixells comercials solcaven tota la Mediterrània, on la llengua comercial de tots els tractants i banquers portuaris era el català.
La unió va arribar per la força de les armes i amb la caiguda de Barcelona, l’any 1714, quan el catalans restàrem al costat dels que ens havien promès la llibertat i en contra de l’absolutisme. Els catalans ajudats pels anglesos ens negaren el suport quan el rei Felip V els regalà Gibraltar i Menorca condicionats a no seguir donant-nos-en. Felip V va conquerir Barcelona i des d’aquell moment els catalans se’ns obligà a ser espanyols. Tant és així que van destruir el Parlament, la Generalitat i les institucions pròpies catalanes. Van fer tancar les universitats catalanes i van construir la de Cervera on l’ensenyament era el castellà. Les audiències judicials van unificar-se a Barcelona, on els jutges obligaren als advocats i als processats a parlar en castellà llengua desconeguda pel poble. Als rectors de les parròquies els obligaren a escriure i parlar castellà que no coneixien i als seminaris prohibint l’ensenyament del català.
I la persecució continua des d’aquell 1714 i patim un procés de destrucció nacional i fer-nos iguals que ells. Ataquen la memòria, la història, la llengua, les infraestructures, els sectors estratègics com bancs i indústries i la nostra idiosincràsia. L’objectiu és convertir-nos en una autonomia que sempre ens mantinguéssim a les seves ordres, parléssim el castellà, els nostres impostos serveixin per fer gran Madrid i tot al servei d’Espanya. A Gaudí, l’arquitecte de la Sagrada Família, icona pagada amb els nostres diners i l’obra més majestuosa de la Ibèrica, el van empresonar per parlar en català. A Pau Casals se l’ha oblidat a Espanya perquè va parlar de la Nació Catalana a l’ONU. Els bancs i caixes catalanes, un a un els han anat destruint, o traspassant les seves seus fora de Catalunya. Centenars d’empreses nostres les han portades forçades a altres llocs d’Espanya. Ara volen fer absorbir el Banc Sabadell i els nostres sectors econòmics perdran un 30 per cent de les possibilitats de competència bancària, malgrat haver-lo traslladat l’any 2017 fora de casa. Els trens de rodalies no funcionen, les infraestructures promeses d’anys anteriors no es construeixen, Madrid se li aplica el 180% del pressupostat, mentre a Catalunya mai arriba al 60%. Tot són exemples de repressió!
La persecució continuarà amb el govern Illa malgrat les seves promeses perquè ell forma part de la base repressiva. Temps al temps! El desig de restitució és el que desitgem els catalans però aquell que forma govern amb gent que han actuat descaradament en contra, i ells mateix es manifestava a favor del 155, quina confiança ens pot merèixer?
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari