Avui, primer de novembre, ja fa un mes de l’inici del tall total de la via del tren entre Tarragona i Sant Vicenç de Calders, i de l’inici també del Pla Alternatiu de Transport, així com també del retorn de l’Avant a les Terres de l’Ebre. De tot plegat no en puc escriure, ja que per diferents condicionants i circumstàncies, el meu Pla Alternatiu de Transport ha consistit en deixar de ser usuari habitual dels Regionals, i passar a ser usuari habitual de la Hife. O com vaig escrivint a xarxes, de la #HifeExperience… perquè també hi ha marro, també! Un mes que m’ha servit per a començar una aproximació a una primera deconstrucció de la Hife.
I és que penso que la Hife forma part d’aquella mena de mites funcionals de tot territori, de tota col·lectivitat. I és comprensible: quan la resta de transports no funcionen i resten abandonats a la seva sort i s’han deixat degradar fins el més criminal i cínic dels paroxismes, t’abraones amb un xic d’inconsciència al damunt dels transports que sí que funcionen raonablement i ho incorpores al teu ADN personal… i automàticament acaba traspassant a la consciència col·lectiva. Un xic per orgull de la terra, i segurament també un xic més per equiparar-te amb la resta dels catalanets i catalanetes.
En efecte, la Hife, en termes generals, té bona imatge; té una molt bona imatge entre la majoria dels ebrencs i les ebrenques. I també té bona premsa. Però m’atreveixo a dir que potser tot això sigui el resultat de no tant els mèrits propis propis de la Hife, i sí, sobretot, per incompareixença i KO tècnic del tren. Quan el teu competidor no està i ni se l’espera, és molt més fàcil destacar. I destaca, sobretot, en què hi ha disponibles fins a 18 freqüències diàries entre Tortosa i Barcelona. I fins on sé, dubto que el tren hi pugui arribar algun dia. Sí, sé que hi ha altres temes de fons que impacten en el nombre de freqüències, però aquests ja sobrepassen l’objectiu d’aquest article. Però malgrat tot això, aquest mes que porto enjaumat dalt dels autobusos m’ha servit per a començar a muntar arguments per a iniciar una deconstrucció de la Hife. Ep, no amb l’objectiu d’afonar-la, ni molt menys; però sí amb l’objectiu de desmitificar-la i de fer veure que és un transport que funciona tant malament com la resta. I hi ha tres elements que fonamenten aquesta deconstrucció.
El primer, és que la Hife també té retards. Viatjar de dilluns a divendres entre Tortosa i Barcelona fa que disposi de força temps. A banda de dormir, també tinc la curiosa costum d’anotar-me el temps que perdo en retards, més enllà dels horaris oficials. Ja assumeixo i tinc molt interioritzat que he d’invertir més de quatre hores en transport, però l’assumpte és que aquest mes d’octubre he perdut un total de 396 minuts en retards. O si ho prefereixen, 6 hores i 36 minuts. I cal dir que és una xifra absolutament equiparable al que podia perdre als Regionals.
El segon element d’aquesta deconstrucció és que molts dels autobusos que donen servei a la línia Tortosa-Barcelona no disposen de lavabo. Per a fer un viatge de més de dues hores, penso que és imprescindible que tots els autobusos disposin de lavabo. Per dignitat, i també per necessitat. Perquè més de dues hores de viatge és temps que suficient per a què puguin passar coses. I no disposar de lavabo als autobusos és equiparable a que els lavabos dels Regionals no funcionin.
I finalment, l’element més greu de tots, el més indigne: el famós Intercanviador a l’entrada de l’autopista, al costat del polígon Catalunya Sud. I poso Intercanviador en cursiva i perquè és com li diuen, però més aviat se li hauria de dir El Descampat: un aparcament de cotxes deixat de la mà de Déu i amb una minúscula marquesina que no serveix de recer ni per a res. Un descampat on quan plou o fot les ventades de sempre, els passatgers s’han de quedar dins dels seus cotxes perquè senzillament no hi ha cap edificació ni cap mena de servei on, efectivament, realitzar un canvi d’autobús.
I és que Intercanviador hauria de ser una estació intermodal al costat de l’estació de tren de l’Aldea. Una estació intermodal on poder agafar trens i autobusos, i fer els canvis que correspongui, però amb la dignitat i la decència que tothom es mereix; una estació intermodal on poder-se arrecerar i aixoplugar, on poder anar al lavabo i on poder fer un cafè o menjar. Vaja, una estació normal com qualsevol altra, com a qualsevol altre punt de Catalunya. Però sembla que, en aquest país, quan demanes la normalitat, et miren estrany.
Tot just fa un mes que gaudeixo la #HifeExperience. Veurem com va evolucionant tot plegat. Si milloren els retards o si tots, tots, els autobusos ja disposen de lavabo. I respecte l’Intercanviador, i mentre no hi hagi estació intermodal, doncs penso que caldria senzillament eliminar-lo, posar autobusos directes per a tothom i deixar de tractar-nos com a bestiar enmig del no res mentre el cel s’afona sobre els nostres caps.
Fes el teu comentari