Mama

No recordo la primera vegada que et vaig vore, ni quan mos vam conèixer. No recordo tampoc la primera vegada que me vas agafar la mà, la primera carícia. No recordo ni quan te vaig dir la primera paraula. I segurament que va ser fantàstic, però m’hauràs de perdonar, no ho recordo. Quina pena que moments tan bonics no els puguem retenir de menuts.

De menut, a casa, tinc algunes imatges borroses, en lo caminador pel passadís, o mirant pel vidre quan mon germà marxava a l’escola. En tinc alguna més nítida de quan sortíem a comprar, al mercat, a la botiga. Quan m’acompanyaves a l’escola, quan anàvem a recollir ma germana a la seua. Recordo aquells dinars en los tres fills fent-te riure, tot i que volies estar seriosa, en la música de la ràdio ampostina de fons.

Recordo quan m’esperaves en lo clarinet per anar a classe, a La Lira, o quan agafaves tanda per a la classe de solfeig. Recordo la sortida a la banda i com vau esforçar-vos perquè tot fos perfecte. O quan mos acompanyàveu a les actuacions de la banda. Quan m’acompanyaves a classe de clarinet a Barcelona, ajudant-me a aprendre a moure’m per la ciutat, per poder-hi anar sol.

Recordo quan anàvem al metge en lo cuc, a Tortosa, quan me vaig fer algun que atre trau i anàvem al metge Margalef o al de Candro. O quan vas dormir en mi a l’hospital, pendent en tot moment de lo que em fes falta.

Recordo com has estat pendent dels tres a mesura que mos hem fet grans i hem emprés los nostres camins, orgullosa dels teus fills. M’ho recordaven l’atre dia, al tanatori, com presumies de fills. I com has presumit de netes i nets. Alguns han seguit la tradició musical i has sigut, heu sigut, un públic fidel a les audicions i concerts. Los atres, encara que no ho han fet, els has admirat igualment, pels estudis, per l’esport, per la dansa, perquè a tots els has estimat igual. Què més se pot demanar?

Recordo com has cuidat la família, quan era molt gran, quan vivien los iaios, i quan vos vau quedar los dos sols, quan se va buidar lo niu. Un niu buit, però una mare que vetllava perquè l’home, fills i nets estiguessen lo millor possible. Recordo les celebracions familiars, que sempre has fet que mantinguem, i que mos has ensenyat a mantenir, donant importància a la família, a la família unida.

Recordo los consells que m’has donat sempre, tot i que no sempre t’he fet cas. L’experiència del iaio en alguns càrrecs i los disgustos que va tindre, t’han fet patir quan he seguit camins semblants. I tenies raó. Però tot i això, m’has fet costat, igual que sempre mos has fet costat a tots, i t’he pogut explicar tot lo que em passava, compartir alegries i neguits.

Recordo com los dos heu sigut los incondicionals dels articles que he escrit a la premsa, corrent a aconseguir la publicació on sortien, per llegir-los, rellegir-los, i guardar-los com un tresor. Farà un mes que em vas dir que havies aconseguit l’últim Cop d’ull, satisfeta de poder-lo tenir a les mans. I malauradament, este és un article més dels que hauré escrit en estos anys, i que no hauria volgut escriure mai.

Perquè a partir d’ara recordaré lo primer dia que vaig tèmer que allò no acabaria bé. Recordaré com has aguantat fins el final, per no preocupar-mos, fent com si tot anés bé. Recordaré la intensitat d’estes setmanes, en tu i en la família reunida al teu voltant. Recordaré les últimes hores en tu, les teues mans, lo teu descans final. I a partir d’ara, tindré moments que et voldré explicar lo que m’ha passat, o que he vist algú que coneixies, o parlar de coses d’atres temps. I no podré.

Però podré recordar-te, podré recordar tot lo que hem viscut en tu. I recuperarem fotografies, vídeos i vivències, perquè la teua memòria perdure, entre llàgrimes, que es transformaran en rialles quan haguem paït tot això, i pensem en la sort que hem tingut que siguesses la nostra mare.

T’estimem, mama.