1/ La xocolata és el nou oli d’oliva. El seu preu ha augmentat un 17,9% en el que portem d’any i és l’aliment que més ha pujat. Factors climàtics i plagues han fet disminuir les collites de cacau, que ha triplicat el seu cost. És més, no s’esperen canvis a curt termini, perquè hi ha un problema important d’envelliment dels arbres productors.
2/ Aquí patim per les vinyes, o per les oliveres. Però el canvi climàtic, i les sequeres recurrents que produeix, té en escac altres produccions agrícoles. Tanmateix, per a algun sector sembla que hi plogui cada dia, i això enmig de zones que ja podem considerar deserts. El món a l’inrevés. Un dia d’aquests parlem de la febre de l’or de l’alvocat al sud d’Espanya.
3/ A Catalunya, també tenim les nostres coses amb els conreus exòtics. Pagesos de Ponent que produeixen pistatxos han decidit enguany trencar els contractes amb empreses catalanes i vendre la collita a firmes comercialitzadores de l’Aragó. Hi ha un argument irrebatible: enguany els han pagat sis vegades més per quilo. I, és clar, tenen beneficis respectables, quan abans no cobrien ni les despeses.
4/ Que els mercats agrícoles són irracionals ho demostra una derivada del punt anterior. Aquests pagesos van començar a conrear pistatxos, animats per empreses catalanes de renom en el món alimentari, que els oferien des del planter a uns preus garantits. Després, la primera part, la de pagar, va ser com es preveia, però la posterior, la de cobrar, ja va ser una altra cosa.
5/ Hi ha cicles agrícoles que no ajuden. Els pistatxers tenen cicles de dos anys. Un, fan una bona collita. El següent, rendeixen menys quilos. Si la sequera ho ha minvat tot… Però de debò: és tan sols una qüestió de les tipologies dels conreus? O estem parlant de contes de la lletera, animats per grans empreses agroalimentàries?
6/ L’Administració té molt de marge en aquestes salses. Al Penedès s’està constituint una comunitat de regants, i no per a fer regadius, sinó per a salvar els conreus de secà que s’estan morint per la falta de pluges, com la vinya i l’olivera, especialment la vinya, a raó d’un 10% anual. I sabeu quin és el seu principal obstacle? De fet, en son dos.
7/ El primer, que la inversió necessària seria assumida en un 80% per la Generalitat, sempre que hi hagi un mínim d’un 60% d’adhesions dels propietaris de les 25.000 hectàrees implicades. Això pot ser un entrebanc, ja que al Penedès pocs pagesos treballen les seves pròpies terres. La majoria tenen contractes d’arrendament amb els propietaris.
8/ Caldrà veure què passa. Perquè l’adhesió al regadiu ha de ser dels propietaris, no dels arrendataris. Ja estaran per la feina? Cap la possibilitat que sigui via un pacte amb els seus parcers? Sobre aquest extrem, el de la parceria, estem preparant una secció específica.
9/ El segon problema. La basa principal d’aquest projecte és la reutilització d’aigua regenerada a depuradores. El que reivindiquen els promotors és que el preu per metre cúbic no pot ser el mateix que el de l’aigua de boca, ja que el cost és inferior. Fins i tot, si cal mesclar l’aigua per a ús agrícola amb la de boca.
10/ I per a aconseguir la concessió del cabal de les depuradores no sembla que hi hagi d’haver-hi problemes. El preu del metre cúbic, ja veurem. El marge de l’Administració, del punt 6, és evident. Se suposa que la seva finalitat no és guanyar diners.
10/ Hi ha qui es consola pensant que l’oli d’oliva està baixant de preu, malgrat continuar per sobre de fa dos o tres anys. Però no ens enganyem. La gran distribució necessita treure’s estocs de sobre i per això baixa preus puntualment. Però no a compte dels seus marges, sinó dels productors.
11/ No és precisament una novetat… L’1% més ric del món té més riquesa que el 95% de la població mundial. Però hi ha alguns canvis en tot plegat. El principal, que s’ha disparat la influència dels milmilionaris sobre l’economia. Una concentració de poder que ja no es refereix a qui és ric o pobre, sinó que ateny als actius financers globals, però també a mercats clau per a l’alimentació.
12/ Un exemple d’això darrer, i que té molt a veure amb el tema monogràfic de les matemàtiques recreatives d’aquest diumenge. Dues multinacionals, només dues, controlen el 40% del mercat mundial de llavors. Totes dues estan controlades majoritàriament per persones individuals. És l’oligarquia, en el sentit pràcticament literal.
Fes el teu comentari