Em desperto amb dues notícies que m’arriben a l’ànima i atempten la meva consciència, els meus sentiments i les meves conviccions. De diferents llocs del planeta, una de molt propera a la distància, l’altra llunyana a l’espai físic, les dues relacionades.
El plantejament de «mai més» porta implícit un mandat, que tota pau autèntica s’ha de basar no en l’oblit, sinó en la memòria; no en la imposició unilateral sinó en la justícia per a tothom i especialment per a les víctimes. Ni el més ingenu dels mortals pot esperar que s’implementin aquestes directrius al món real. Ni tan sols al més reduït món d’aquesta Europa civilitzada i il·lustrada, de la qual tan orgullosos estàvem fins que va ressorgir a casa nostra la despietada neteja ètnica (desintegració de Iugoslàvia, anys noranta del segle passat) i la guerra en el seu vessant més atroç d’assassinats massius de civils innocents (invasió a Ucrània).
Si Europa vol evitar la guerra, Europa s’ha de preparar per a la guerra.” Amb aquestes paraules, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, fixava el 2030 com a termini per culminar el pla de rearmament més gran de la UE, anunciat per Brussel·les al començament de març.
El projecte, anomenat ReArm Europe, busca dotar la Unió Europea d’una força de dissuasió suficient per garantir la seva defensa i continuar proporcionant armament a Ucraïna, davant l’amenaça de Rússia i la possibilitat que l’Administració Trump retiri el suport militar.
El 2024, només quatre membres europeus de l’OTAN van dedicar més del 3% de la seva economia a la defensa: Polònia, Estònia, Letònia i Grècia.
En contrast, els països del sud estan molt endarrerits en aquesta classificació. Espanya, per exemple, es troba a la cua de la despesa en defensa i només hi dedica un 1,28% del seu PIB.
Perquè Europa es pugui defensar sense ajuda nord-americana, necessitaria almenys 300.000 soldats, 1.400 tancs, 2.000 vehicles blindats de combat i 700 peces d’artilleria, segons un informe publicat per Bruegel i l’Institut Kiel.
Aquesta nova era del rearmament també planteja el risc d’una escalada bèl·lica.
La història mostra que les grans carreres armamentístiques, com les que van precedir la Primera i Segona Guerra Mundial van desembocar en conflictes globals. A mesura que hi ha més capacitat militar, hi ha més possibilitat de participar en guerres, especialment “en un món on hi ha moltíssima competència per controlar els recursos”.
El debat sobre un exèrcit europeu és antic, però ara torna amb força perquè la dependència dels EUA ja no és tan segura. Crear un exèrcit comú tindria avantatges d’eficiència i costos compartits, però també molts desafiaments polítics i logístics.
És molt probable que Europa acabe tenint un exèrcit propi, però sense sortir de l’OTAN. No crec que es vegi com una alternativa, sinó com un complement. Els EUA són massa importants estratègicament i tecnològicament perquè Europa es pugui permetre prescindir-ne del tot.
Ara bé, el tema del Regne Unit és una altra història. Tornar a la UE? Complicat. Potser en unes dècades, però ara mateix no ho veig gens factible. Els britànics tenen una relació d’amor-odi amb Europa i, després del Brexit, no crec que vulguin reconèixer que es van equivocar. Ara, que cooperin en defensa i seguretat? Això sí que és més possible.
Espanya no té gens de pressa per gastar més en armament. Prefereix invertir en infraestructures, serveis socials… i en part és comprensible, perquè no tenim una amenaça immediata com la tenen Polònia o els bàltics. Però clar, això només funciona mentre algú altre et defensi. Si Trump o qui vingui diu “Europa, defenseu-vos sols”, ja veurem què passa.
Però això ens afecta al poble, estem parlant que això ha de sortir d’uns diners que podrien estar disponibles per a educació, sanitat o per a recerca i que s’invertiran en defensa.
No podem, no hem de romandre neutrals davant de les injustícies produïdes per governs nacionals o regionals impulsats per ideologies extremistes. No podem, no hem de romandre callats davant de la vulneració de la dignitat i els drets humans.
Davant el perill que suposa l’auge de l’extrema dreta i les teories conspiranoiques i revisionistes que porta associades, es fa més necessari que mai fer conèixer el passat a la gent jove.
La Memòria Històrica, a més de ser necessària com a acte de justícia, és imprescindible per entendre el present i intentar aconseguir un futur millor per a les nostres societats; és l’única garantia que la joventut adquireixi criteris propis i protagonitzin un futur més lliure, amb ciutadans i ciutadanes més sàvies i més conscients. No s’ha d’oblidar mai que el coneixement sobre el passat permet l’aprenentatge perquè no es torni a repetir la barbàrie.
Al final, la diferència entre dreta i esquerra en aquest tema és clara: la dreta sol prioritzar la seguretat i la defensa, mentre que l’esquerra aposta més pel diàleg i la diplomàcia. Però en el món en què vivim, això xoca amb la realitat: necessites tenir poder militar perquè et prenguin seriosament, encara que no el vulguis fer servir.
En fi, faran el que voldran, però ja que a les nostres terres encara és tabú parlar-ne a molts llocs sobre la guerra, pels records que hi ha a cada casa, hem d’explicar la història. Hem d’intentar fer raonar a aquestes noves generacions que pugen, que voten a l’extrema dreta i es radicalitzen mostrant actuacions que trenquen en los esquemes de la pau i el diàleg.
*Diana Valimanya G.
Fes el teu comentari