1/ A l’actual capitost de la Fórmula 1 li pregunten per la continuïtat del gran premi de Montmeló, que està en dubte. Resposta seva… No és un fet, sinó una opinió, un desig. Crec que a molta gent d’aquest món li agradaria seguir aquí. El circuit ha fet inversions, és veritat, però… Passat per la traductora: hauríem de passar per caixa.
2/ Tenim una esperança, això sí. Un dels principals negociadors catalans per salvar l’invent porta el cognom Serrallonga. Escaient segurament per tractar amb autèntics bandolers. Perdoneu l’acudit…
3/ El 2024, a Espanya va baixar el consum de vi i d’oli d’oliva. En el cas del vi, un 2,4%, que arriba al 5,8% en begudes que se’n deriven, com el cava. És tendència coneguda des de fa anys. Pel que fa a l’oli, el seu consum cau un 2%, però la despesa que genera puja un 16,4%. No cal dir que és pel gran increment del preu i que això mateix explica que s’hagi disparat el consum d’oli de gira-sol.
4/ Una altra sobre el sector alimentari. El consum d’ous ha crescut un 2,9%. És una font de proteïnes econòmica i, a diferència de països com Estats Units, fàcilment accessible. En canvi, el consum de peix i marisc baixa un 3,7%. Una altra caiguda sostinguda des de fa anys, que afecta tant el producte fresc com el congelat. Les conserves, en canvi, pugen un 2,1%.
5/ Els productors catalans de marisc, com els musclos del delta de l’Ebre, volen reforçar les vendes de quilòmetre zero i tiren de la qualitat com a basa principal. Però també hi ha arguments més prosaics. Dos, en concret. Un, que el comerç de proximitat estalvia costs de transport, fet que permet tenir preus més competitius i/o un marge digne. L’altre, que estem parlant d’una forma de consum que genera molta més fidelització.
6/ I ens sembla molt bé, en tots els casos. La qüestió, si de cas, és que el musclo és un dels mariscs més econòmics que hi ha al mercat, però el preu ha pujat un 25% en només un any. I potser no se’n pot consumir dues vegades la setmana, sinó només una. I això malgrat ser, com els ous, una font de proteïnes encara assequible.
7/ El sector agroalimentari no depèn únicament de la inflació, sinó també de les males collites, fet que el canvi climàtic està incrementat. Un exemple d’ara mateix… La pitjor collita de sucre de canya en 125 anys posa en escac la producció de rom a Cuba. Potser pujarà el preu a l’exportació, perquè aquest destil·lat té cartell internacional. Però si la primera matèria cau 48 vegades (ho heu llegit bé), els miracles, a Lourdes.
8/ Signes dels temps… El Barça renova un contracte amb un jugador per les sis properes temporades. Quan acabi, l’interessat tindrà “només” 23 anys. Si res no es torç, caldria pensar en futures renovacions i una relació que podria arribar a esdevenir històrica. Allò de marcar no una generació, sinó una època.
9/ En el món boig que és el futbol, ves a saber, però. La clàusula de rescissió és de 1.000 milions d’euros… És clar que aquesta és una xifra teòricament dissuassòria i només per als clubs-Estat, i poca cosa més. Però si els petrodòlars embogeixen definitivament i s’apunten a un bombardeig?
10/ Al capdavall n’hem vist exemples. Qui hauria dit que algú pagaria 220 milions d’euros per Neymar? El Real Madrid va pagar 100 milions per una llufa com Gareth Bale. Si anem a mirar, i per molt que dolgui als culers, Luis Figo va ser un bon fitxatge, tot i costar 60 milions dels de fa 25 anys. Al final, pesen més les fílies i fòbies que els diners.
11/ Si de cas, el concepte de club-Estat és més ampli del que sembla. Si hom, com el Real Madrid, fitxa amb crèdits i avals de bancs públics o fins i tot rescatats, de què estem parlant? La pregunta que mai no es fa a les juntes d’accionistes d’aquestes entitats, és si els diners s’han tornat. Que caldria pensar que sí, és clar.
Fes el teu comentari