Fa temps, li vaig dir a un amic que si alguna vegada començava un article demanant disculpes per avançat, que em fes una intervenció. És evident que quan dones la teua opinió —i més si parles del teu poble— sempre et guanyaràs enemics. Com que ja fa molt de temps que ho he assumit, no em justificaré per res. L’altre dia, parlant d’este tema, algú altre em va dir que millor no ficar-se en camises d’onze vares. Crec que no caldrà. Tots els participants la nit de l’ensenyament tenen un nivell de comprensió lectora molt millor que el meu, així que entendran perfectament el que vull dir.
Mon pare, com ja sabeu, era pagès. L’anomeno a ell perquè és la referència més pròxima, però podria ser qualsevol. Un pagès del poble que ha dedicat cinquanta, seixanta, setanta anys a treballar la terra. Que ha pagat els seus impostos sense retard ni queixa, que sempre ha gastat els seus diners al poble. A este pagès canareu mai no li han fet cap homenatge ni li han donat cap premi —o prèmit, com ell diria—. Si a mon pare li haguessen donat, m’hi jugo el coll que no l’hauria anat a arreplegar. Xonades de polítics, hauria dit en tota la saviesa del món. També tenim fusters i paletes, pescadors, gent que ens fa el pa nostre de cada dia. Infermeres que fan més hores que un rellotge. Mestres, també.
El dia que em vaig assabentar que farien una nit de l’ensenyament i que donarien reconeixements —perquè, de fet, el nostre estimat govern no tenia clar el contingut, però sí que donarien prèmits— ja vaig saber per on anava la història. Farem una nit de l’ensenyament, i volem donar reconeixements! Era l’objectiu innegociable i, a partir d’aquí, van improvisar la resta. “Hem fet això perquè mai no hi ha hagut cap reconeixement públic a l’educació”, va dir el regidor durant la gala. Totalment cert, sí. Amb una puntualització: este reconeixement continua sense existir. Per a dir-ho suau, era un esdeveniment amb l’objectiu últim de fer certs copets a l’esquena.
Durant les tres hores que va durar l’acte, vaig estar pensant en això dels prèmits. Realment és molt subjectiu: per què tu sí i l’altre no? Els dos primers premiats van començar donant les gràcies a les seues dones, també mestres i professores. Per què no eren elles les premiades, llavors? Vaig pensar que es podrien establir uns criteris més clars —o uns criteris i prou—, o un comité rigorós que triés. Però encara que es fes així, tornaríem al mateix punt: què entenem per mèrit?
Vaig arribar a una conclusió —tres hores ja veieu que donen per a molt—: millor oblidar-nos de les nits de l’ensenyament —també de les d’esport—, de premis i xonades d’estes de polítics. Si el pagès o paleta de torn, si la infermera i la dona que em fa el pa no reben cap reconeixement, potser és que ningú n’ha de rebre. Potser, senzillament, no cal. Potser el problema és voler donar-los.
Crec que el govern té dos anys per a repensar-s’ho. A mi, personalment, a un acte d’esta mena no sé si m’hi tornareu a veure. Tot i que, amb tots els respectes, potser a la segona edició ni tan sols s’hi arribarà.
Fes el teu comentari