Vivim en un món on les bombes no només cauen del cel. N’hi ha de silencioses i invisibles: la sospita, l’enveja, la difamació, la indiferència. Algunes maten cossos, d’altres arrasen dignitats. I, malgrat que sovint ho oblidem, totes fan mal.
Ens agrada pensar que som una societat avançada. I sí, ho som en tecnologia, en ciència, en comunicació. Però en valors, en comportament, en empatia, encara tenim molt camí per recórrer. Ens costa escoltar sense jutjar, ajudar sense esperar retorn, o simplement reconèixer la bondat en l’altre sense buscar-li interessos amagats.
Fer alguna cosa desinteressadament s’ha convertit gairebé en sospitós. Si col·labores o cedeixes, de seguida s’aixeca la cella del dubte: “què en traurà, aquesta persona?”. En lloc de celebrar que encara hi ha qui treballa amb jornal de vila, ho qüestionem. I així matem la confiança i, de retruc, la pau.
Aquest clima de desconfiança i egoisme no és banal. És una forma subtil de violència. I com tota violència, genera més fractura, més distància, més tensió. Una espurna d’enveja pot tenir l’efecte d’una bomba emocional: pot destruir reputacions, trencar vincles i convertir persones en dianes del menyspreu. Ens pensem lliures i madurs, però actuem com societats que encara no han après a conviure amb respecte i equitat.
En aquest context, el lema de les Nacions Unides d’aquest any —“La pau comença amb mi”— pren tot el sentit. La pau no és només absència de guerra. És la presència activa de valors com el diàleg, la solidaritat, la justícia i la comprensió. És l’elecció de no respondre amb agressió davant la diferència. És el compromís quotidià de no ser còmplices del menyspreu, ni del cinisme, ni del silenci.
Mentrestant, el món observa com grans potències actuen sense llei. Els Estats Units poden atacar països com l’Iran sense declaració formal de guerra, sense autorització parlamentària, sense consultar els seus aliats. I després, amb la boca petita, parlen de drets humans i democràcia. Aquesta doble moral mina la credibilitat internacional i perpetua la lògica de la força per sobre de la raó.
Per això cal tornar a l’essència. Cal recuperar el coratge de confiar, de construir, de cuidar. Cal ensenyar —i practicar— la no-violència, l’empatia i el respecte com a pilars bàsics d’una societat que vulgui anomenar-se civilitzada. Perquè la pau no es decreta. Es viu. Es defensa. Es construeix.
Ho deia amb encert Albert Einstein:
“El món va inventar la bomba atòmica, però cap ratolí construiria una gàbia per a rates.”
És a dir: som capaços del pitjor… però també del millor. La clau està en què decidim ser, com a individus i com a societat.
La pau no és una utopia. És una responsabilitat.
*DIANA VALIMANYA, vicepresidenta de Polítiques Ambientals a Terres de l’Ebre
Fes el teu comentari