La pressió per incrementar la despesa militar a Europa ja no és un debat hipotètic, sinó una realitat que s’imposa. Aquesta dinàmica es desplega en un context geopolític d’una virulència inquietant: la guerra d’Ucraïna es manté oberta, la tragèdia a Gaza persisteix i les tensions entre Israel i l’Iran transformen l’Orient Mitjà en un polvorí amb implicacions globals.
En aquest escenari d’incertesa i perill creixent, els països europeus han assumit l’exigència de l’OTAN, amplificada per la retòrica insistent i sovint coercitiva de Donald Trump. L’objectiu ara és un ambiciós 5% del PIB en inversió en defensa, a assolir com a màxim el 2035. Aquesta decisió, que molts analistes consideren desproporcionada, genera una controvèrsia social i política notable al vell continent. La seva implementació implicarà necessàriament desviar fons de pilars fonamentals de l’estat del benestar —com pensions, sanitat, educació o serveis socials—, una possibilitat ja esmentada pel secretari general de l’OTAN, Mark Rutte. En la pràctica, aquest compromís es tradueix en un augment addicional del 3% del PIB en despesa militar per als aliats europeus. L’acord detalla que el 3,5% del PIB s’ha de destinar a armament dur (tancs, míssils, municions) i l’1,5% restant a seguretat en un sentit més ampli (ciberseguretat, lluita antiterrorista, infraestructures crítiques). Aquesta distinció evidencia una clara priorització de les capacitats militars directes.
Aquesta accelerada remilitarització d’Europa ens aboca a interrogants fonamentals. Respon únicament a una amenaça real i tangible, com l’expansionisme rus, o hi ha interessos subjacents, com la voluntat de satisfer les demandes del poderós lobby militar-industrial dels Estats Units? La Unió Europea, malgrat promoure aquest increment com una via per guanyar autonomia estratègica, es troba en una posició paradoxal de submissió davant els EEUU, que, de fet, imposen unes prioritats pressupostàries que condicionen fortament l’agenda de seguretat europea. El cas d’Espanya il·lustra perfectament aquest dilema. Malgrat un compromís d’arribar al 2,1% del PIB, una xifra inferior a l’objectiu general, les pressions diplomàtiques dels EEUU són constants. Les amenaces directes de Donald Trump sobre possibles repercussions en les relacions comercials si Espanya no augmenta dràsticament la seva inversió són un clar exemple de la naturalesa coercitiva d’aquests acords. Cal recordar que, si bé es tracta d’un compromís de caràcter polític i, per tant, sense força legal vinculant, les pressions diplomàtiques i econòmiques poden ser, en la pràctica, igualment determinants.
La posició dels Estats Units en aquest nou escenari global és de domini incontestable. No només són el principal exportador mundial d’armes, acaparant una quota de mercat superior al 38%, sinó que la seva capacitat per condicionar les decisions dels seus aliats europeus és immensa. La realitat és que els països europeus difícilment optaran per Rússia o la Xina –els altres dos grans proveïdors d’armes–, consolidant així una dependència unilateral i un mercat quasi exclusiu.
Això ens obliga a qüestionar la veritable naturalesa de la relació transatlàntica: són els països europeus autèntics aliats dels EEUU, operant en un pla d’igualtat amb interessos mútuament reconeguts, o s’han convertit, de facto, en mers clients, vassalls o, fins i tot, estats satèl·lits amb una limitada capacitat de decisió real en un aspecte tan crucial com la seva pròpia defensa i seguretat? La dinàmica actual suggereix que la balança s’inclina més cap a una relació de subordinació que no pas cap a una aliança estratègica entre iguals, un fet que redefineix el futur polític i geoestratègic del vell continent.
*JESÚS GELLIDA, politòleg i escriptor
Fes el teu comentari