Conills i senglars han consumit més de mig milió de tones de menjar en 13 mesos. El camp català no pot més.
Tot comença quan vaig cap a casa caminant i una família de porcs senglars em fa aturar de cop. Eren allà, davant meu, entre les figueres i el marge, i me van esglaiar. No és la primera vegada, però sí la que em fa entendre del tot que això ja no és excepcional: és el nou normal. Ja no tenim el bosc allà dalt i els horts aquí baix. Ara el bosc ve a menjar al jardí. I no només el bosc: ve amb fam i sense por.
L’ésser humà ha modelat el paisatge segons les seves necessitats i èpoques. Fa només 100 anys, la vida rural era marcada per la proximitat amb els animals, la mobilitat a peu, els sons comunitaris —campanes, bandos, venedors ambulants— i una producció alimentària de base domèstica i circular.
Ara el paisatge s’ha tecnificat: tractors gegants, carreteres, subvencions condicionades, ús de drons i canvis d’ús del sòl segons la rendibilitat. El paisatge que avui observem no és un regal de la natura, sinó una construcció humana que ha anat canviant de mans, de prioritats i de valors.
Però aquest paisatge —entre rural i salvatge, entre subvencionat i abandonat— ens està parlant: ens demana noves formes de convivència amb la natura i una cultura més conscient de les conseqüències de les nostres decisions.
Quan el terme es fa erm, quan el conreu s’abandona, quan no hi ha relleu ni pagesos ni pastors que vigilin el paisatge, els conills baixen de la malesa i comencen a menjar-se el que troben: gra tendre, escorça, ametllers, oliveres i hortalisses. Perquè al bosc ja no hi ha res. I al poble, encara menys.
Avui el conill no té por, ni s’amaga, ni espera la nit. Travessa els camps amb impunitat perquè sap que, de moment, aquí no li passa res. I encara pitjor: algú en porta més “per caçar” i quan plega se’n desentén. Les quatre colles de caçadors que quedaven, ja es veuen superades. Perquè el problema no és només el conill. Són els senglars, els cabirols, i la falta de control global.
En els últims 13 mesos, aquests animals han consumit una quantitat desmesurada d’aliment que era per a les persones. Estimacions rigoroses indiquen que:
🐇 Els conills han ingerit unes 39.000 tones de cultius agrícoles.
🐗 Els senglars han consumit prop de 487.000 tones de menjar.
En total, més de mig milió de tones de pèrdua al territori.
I això no surt gratis. No és només el blat, l’horta o el préssec que no recollirem. És la pagesia que plega. És la vinya arrencada. Són els arbres morts per danys a l’escorça. Són les finques abandonades perquè ningú no pot lluitar sol contra una fauna desbocada.
El paisatge ha canviat. Ja no és aquell mosaic viu de conreus, marges i camins. Ara és un camp de batalla abandonat, on la natura descontrolada ha agafat el poder. I mentrestant, fins ara les institucions no han actuat amb prou valentia. No n’hi ha prou amb dir que cal un “front comú”. Calen diners, permisos, gent i voluntat.
Ara bé, des del Departament d’Agricultura se sap i es veu la problemàtica, i confiem que les mesures anunciades es concretin i s’accelerin. El que fa falta, avui més que mai, és col·laboració real entre administració, pagesia, món científic i sector cinegètic.
Aquests nous veïns —ni ens han deixat provar les cireres de casa.
Ara hi ha una lluita, entre món conreat i món salvatge, per qui mana a l’hort.
Però el porc senglar té la partida guanyada.
Les passejades nocturnes pel camí han quedat fora…
I els carbassons, són història.
Aquests nous veïns —ni ens han deixat provar les cireres de casa.
I sobretot, com dic en molts articles:
Hem de conscienciar la població que sense pagesos, ramaders, pescadors i caçadors, no som res.
Sense ells no hi ha territori viu.
Sense ells no hi ha país.
Fes el teu comentari