Aquest 12 de juliol, per primera vegada, el món ha celebrat el Dia Internacional de l’Esperança, proclamat per les Nacions Unides. I arriba quan més falta fa. Quan els conflictes, la pobresa, la crisi climàtica i la solitud trenquen tants camins, calia dir-ho ben clar: l’esperança no és ingenuïtat. És un acte radical. És un dret.
L’esperança no és esperar. És fer lloc. És una forma d’estimar el futur abans que passi. És mirar als ulls d’un infant, d’un territori, d’un projecte col·lectiu i dir-li: et defensaré amb tot el que tinc.
Ser pares també és esperança.
Quan s’obre el ventre, s’obre una porta antiga, gegant. Una porta que uneix mons desconeguts. La maternitat és servei i misteri. És energia, lliurament, temps i una intuïció que es va afinant a base de silencis, de presència, de por i de coratge.
És una obra sense guió. Un ofici que s’aprèn trepitjant cada dia, entre el dubte i l’amor.
Hi ha maternitats que floreixen. I d’altres que no tenen xarxa i, tot i així, aguanten.
Hi ha vincles que no es poden explicar.
Hi ha absències que marquen, però també hi ha presències que sostenen el món.
L’amor en els moments més durs és el que ho canvia tot.
És el que travessa la cuirassa i obre pas a la vida.
És el que fa possible que, fins i tot en la Nit Fosca de l’Ànima, hi hagi una escletxa de llum.
I això, també és esperança.
En aquest món dominat pel curtterminisme, recuperar l’esperança és també una forma de resistència. Tal com apunta el crític literari Terry Eagleton, hi ha una diferència clara entre optimisme i esperança. L’optimisme pot caure en la ingenuïtat; en canvi, l’esperança és radical, activa, valenta. Assumeix el risc del fracàs però no renuncia al somni.
Necessitem una esperança capaç d’impregnar les nostres institucions, les nostres economies i la nostra vida quotidiana. Una esperança que es fonamenti en l’acció col·lectiva, en la justícia social i en la responsabilitat intergeneracional. Perquè com diu la resolució de l’ONU, no hi ha desenvolupament sostenible ni erradicació de la pobresa sense esperança.
A les Terres de l’Ebre, també sabem què vol dir esperança.
És la que ens fa defensar el riu, sembrar encara que plogui fang, veremar encara que el raïm estigui a preu de saldo, anar a pescar i tirar les reds, aixecar projectes enmig de les cendres.
És la que ens fa imaginar que aquest territori pot ser referent en sostenibilitat, energia neta i vida digna.
És la que ens fa tornar a començar cada dia, amb les mans plenes de futur i el cor ple de terra.
L’esperança no és esperar que les coses canviïn. És fer-les canviar.
És creure que aquest territori pot ser un referent en sostenibilitat, en vida digna, en futur.
És defensar la terra, los ports, l’aire, lo Delta i les persones. És tornar a començar cada matí, amb els ulls emocionats, i el cor arrelat a la terra.
L’esperança no és un luxe. És una elecció. És una forma de resistir i persistir. De no tirar la tovallola encara que el camí sigui incert. És escoltar les veus de les generacions futures en els nostres somnis i actuar avui pensant en elles.
Com diu la saviesa popular: l’esperança és l’últim que es perd. Però també pot ser el primer que recuperem quan decidim tornar a creure en nosaltres, en el nostre territori i en un futur digne per a tothom.
L’esperança és estimar-se en la fragilitat. Estimar la rutina i el caos.
Estimar el canvi de les fulles, sabent que la vida no s’acaba mai, només es transforma.
Quan hi ha amor, alguna cosa il·lumina des de dins.
I això que il·lumina, que ens sosté, que ens guia, que ens connecta amb el que som…
Això és l’esperança.
*DIANA VALIMANYA
Fes el teu comentari