De matinada, amb una calor sufocant, estàvem els dos estirats al llit sense poder dormir. Aquestes nits d’estiu són un infern. Els cossos suats i enganxosos, es buscaven enmig de la foscor. La calor era insuportable, com un llençol invisible ens cobria i ofegava la pell, sense deixar-nos dormir! Així i tot, els cossos es buscaven enmig de la foscor, a les palpentes. La calima ho havia envaït tot, ens ofegava, teníem els cossos regalimant d’aigua salada, d’una suor freda, que ens refrescava i ens alliberava en part, d’aquella calor sufocant que no ens deixava dormir. La respiració es feia pesada, el temps s’aturava, i només quedava el batec accelerat, el desig i la necessitat d’apropar-nos, per suportar aquella calor insuportable, que ens cremava de dins cap enfora. La música ressonava per tota l’habitació, amb la veu sensual de Santi Balmes (el “frontman” de Love of Lesbian) sortint de l’altaveu d’Alexa i de sobte, en mig del clarobscur de l’habitació, verbalitzes aquestes paraules: “Mai ningú t’estimarà com jo…” . Em quedo atònit! Astorat per aquelles paraules punyents que acabes de pronunciar, que em fiblen la pell, com agulles invisibles, i em quedo mut, sense poder articular cap paraula.
Hi ha frases que porten la força d’un jurament i el pes d’una sentència. “Mai ningú t’estimarà més que jo” n’és una d’aquestes. Pot sonar com una declaració apassionada, com una promesa eterna, o com una cadena invisible que ens lliga a algú que ja no hi és. Estimar d’aquesta manera vol dir perdre la mesura. Vol dir posar l’altre al centre, regalar-li la millor versió de nosaltres mateixos, despullar-nos de les pors i, alhora, d’acceptar que l’amor és un risc. Perquè quan estimem sense reserves, sabem que la caiguda pot ser dura, però també sabem que no hi ha altra manera d’estimar de veritat. És cert: ningú ens estimarà igual que aquell qui va saber veure’ns en els nostres moments més foscos i, malgrat tot, va triar quedar-se. Ningú ens estimarà com qui va riure amb nosaltres en dies insignificants, convertint-los en records immortals. Aquest és el poder de l’amor intens: marcar-nos la pell i l’ànima amb una empremta que no s’esborra.
Aquesta frase també té una altra cara. Pot ser el refugi còmode de qui no sap deixar marxar, el crit de possessió d’un amor que confon intensitat amb control. “Ningú t’estimarà més que jo” pot sonar com una promesa, però també com un advertiment. I és aquí on cal preguntar-se: estimem de debò, o simplement ens aferrem a allò que no volem perdre?
El veritable amor no és una competició ni una comparació. No és afirmar que ningú altre podrà fer-ho millor. El veritable amor és aquell que diu: “Jo t’he estimat amb tota la meva força i amb tota la meva llum. Si la vida et porta més enllà, espero que trobis algú que també et faci feliç”. Aquesta és la diferència entre un amor viscut que ens pot arribar a esclavitzar i un amor nou, sobrevingut, que ens pot alliberar. Potser la vida no ens assegura que tornarem a estimar amb la mateixa intensitat, perquè el “cervell inconscient” ens enganya, ens distorsiona i engrandeix els records. I és precisament en aquesta dansa de memòria i temps fugisser, on cada mirada, cada gest compartit d’avui, es transforma en uns instants que només el cor que s’atreveix a viure intensament i el “cervell conscient”, la pot reconèixer com una realitat.
I és aquí on rau el veritable aprenentatge vital; en comprendre que potser no hi haurà retorn en tot el que vam viure, però cada experiència viscuda, ens aporta i ens fa valorar amb més intensitat el moment actual. Per estimar ara i aquí, amb més consciència, amb més profunditat i més autenticitat. El record del que vam ser ens sosté, però la vida ens recorda que el temps passa i és ara, quan toca estimar amb tota la intensitat que hem après a atresorar. I aquest és, sens dubte, un regal immens que només podem reconèixer quan deixem de mirar enrere i de preocupar-nos per a l’endemà. És en aquest present, en aquest moment exacte, on la riquesa de les emocions i les relacions es fa tangible, on cada gest, cada paraula i cada somriure adquireixen un valor infinit. Estimar així, conscientment i plenament, ara i aquí, és abraçar la vida mateixa amb tota la seva intensitat, fragilitat i fugacitat.
Fes el teu comentari