Cent o dos-cents mil catalans a la gran esplanada dels Congressos de Perpinyà, són molts representants d’un poble que vol llibertat, que desitja marxar d’una Espanya que no ens vol entendre i, excusant-se amb la Constitució, ens diuen que no en tenim dret. I senten tanta passió contrària al MHP Puigdemont que se’n burlen amb tots els qualificatius possibles per menystenir-lo. Com més ataquen, més independentistes, com a resposta, es troben pel camí! Servir-se de la policia espanyola, i també de la francesa, per entorpir l’arribada dels autocars és l’exemple de l’antidemocràcia i mètodes repressius que fan servir per qualsevol iniciativa. L’afluència de viatgers era tant enorme que van optar per posar tants pals a les rodes com van poder; van tancar la majoria dels burots de l’autopista a les dues fronteres i van alentir el pas dels vehicles. Tant va ser així que l’autocar que jo viatjava va tardar 5 hores per recórrer cinquanta quilòmetres.
La seixantena de terraltins i riberencs vam acordar que tard o d’hora havíem d’arribar al Parc de les Exposicions. Tinguérem la sort de portar dos conductors; amb un sol xofer la llei no li hagués permès conduir passades quatre hores i mitja. Nosaltres vam arribar! Però era tan tard que els primers de baixar de l’autocar a la rotonda propera al parc van sentir les darreres frases del MHP, quan va exclamar “Visca Catalunya lliure”! Havíem seguit tots els discursos de dins del vehicle. I vam oir directament el que volíem escoltar; la llibertat que desitgem pel nostre poble després que el poder reial va seccionar Catalunya pel tractat dels Pirineus. Un regal de la corona en contra dels diputats del General i de la voluntat dels catalans. Uns anys abans, el MHP Pau Claris va morir enverinat sospitosament quan havia declarat la República Catalana.
La història es repeteix; en aquells moments i altres episodis històrics acabaven assassinant o embolicant la troca per fer-nos barallar entre nosaltres, com al president Companys afusellat pels colpistes del feixisme. I ara, en democràcia –sospitosa i controlada pel franquisme que no va morir com sí ho havia fet el dictador- poden empresonar els nostres líders polítics, no els deixen exercir els seus drets guanyats electoralment, als exiliats els tracten de “fugados” i embarguen els seus béns –que paguem entre tots amb aportacions voluntàries a “la caixa de resistència”-, imposen penes i sentències quan ens manifestem i ens pretenen “acollonir”. Però malgrat les seves continuades trampes, una cúpula judicial de determinat color, i unes sentències injustes, pretenen fer naufragar el vaixell independentista, però no ho poden aconseguir. El seu ADN destructor no pot combatre l’ADN de la llibertat que reclamem milions de catalans. Ens divideixen amb esquers, uns al darrera dels altres; poden esqueixar sentiments però mai poden destruir allò que fa segles ens van arravatar obligadament per la força de les armes: la llibertat com a poble.
Faran el que voldran però en vertadera democràcia, malgrat jutges, policies, governs de dretes o d’esquerres, de pactes mai acomplerts, de xurriacades a tots nivells, el poble de Catalunya mai es rendirà. I que consti que a Perpinyà es sentia parlar el català i el castellà. Milers de fills d’emigrants amb la senyera a l’esquena parlaven el bell idioma del país que ens ha volgut colonitzar. Tots a una, demostren l’acollida que han trobat a Catalunya, tan diferent a la dels indrets on van haver de fugir de la injustícia dels “señoritos”. S’han convertit en tan catalans com els que de fa generacions servem l’esperit de País. El “Som i Serem”, l’han incorporat milers de treballadors que van arribar amb espardenyes, maleta de fusta lligada amb un cordell, i només amb el que portaven a sobre. Avui són catalans de pro; han creat negocis, han comprat propietats i parlant català o castellà lluiten per les llibertats del poble que els donà acollida i els va obrir les portes de la llibertat.
Paradoxalment, tenim un estat regit per milers de funcionaris estatals, militars, jutges que segueixen manant com també ho feien amb el dictador, amb una corona imposada i no elegida per ningú, i presos polítics i exiliats votats pel poble i per la democràcia, que amb la repressió dels continuistes feixistes han hagut de refugiar-se a l’estranger o els han engarjolat. Vet aquí que el MHP Puigdemont els fa tanta nosa i per consonància cada cop perden davant els tribunals europeus, sense poder extradir els exiliats perseguits. Entre els empresonats d’aquí i els exiliats d’allà l’opinió d’Europa va canviant. La taula de negociació està en marxa. Ens podem creure que es poder arribar a acords amb presos i exiliats pel mig? Dialogar és necessari però prèviament alliberant presos i obrint portes als exiliats. Davant d’Europa, Perpinyà ha guanyat la via repressiva d’Espanya i això els cou.
*ANTON MONNER és historiador i cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari