1/ El 65% de la població usa a diari els diners en efectiu. La cosa es dispara fins al 76% en el segment d’edat de més de 65 anys. Ho diu el Banc d’Espanya, que apunta també que aquests percentatges són superiors en poblacions de menys de 10.000 habitants. Bàsicament, tot i estar relacionat, per un factor demogràfic més que d’edat: els municipis més petits concentren la població envellida.
2/ Sembla que l’exclusió financera de gran part del territori es corregirà en un 75% amb les oficines de banca mòbil, i altres serveis, que s’estan posant en marxa. No deixa de ser un pal·liatiu, però resoldrà problemes a molta gent.
3/ Són derivades del despoblament d’àmplies zones, que ha estat denominat com a Espanya buida o buidada. En vam dedicar una secció monogràfica de les matemàtiques (les número 64). Potser caldria dir-ne primer buidada, perquè hi ha molts factors exògens als territoris afectats.
4/ Metròpolis com Madrid han “xuclat” població a carretades, al servei del seu creixement propi. També algunes capitals provincials, en una altra mesura. Però la gent dels pobles buidats no n’ha marxat voluntàriament. Sí a causa de les dinàmiques socioeconòmiques d’una Espanya radial i centralitzada.
5/ Consti que el fet que hi hagi capitals per aquí i per allà, o la descentralització presumptament inherent a l’Estat autonòmic, no significa res que sigui millor. A Sòria una campanya fins i tot oficial es basa en la idea que “Valladolid ens roba”. També passa Pirineus enllà. A l’actual estat federal alemany de Baviera van ser incorporades
regions, com Francònia, que de bavareses no en tenen res. I quan els expliques el nostrat “Madrid ens roba” riuen molt, però parlen de Munic, no de Berlín. “München stiehlt uns”.
6/ Hi ha alguna esperança? No és probable. Però hi ha iniciatives, ni que sigui de mera supervivència, que ho són, que mantenen alguna expectativa. De moment, són de manteniment. El que pugui esdevenir, ja es veurà.
7/ A l’Aragó buidat han activat un projecte d’Amazon rural per a la compra de queviures. Hi ha una botiga física, però la clau és un servei de repartiment setmanal, que cobreix els pobles de la vall d’Onsella. El que els clients demanen i la botiga no té, aquesta va a buscar-ho divendres al matí a Jaca, i a la tarda, o dissabte al matí, ho reparteix.
8/ Inevitablement, el projecte funciona amb subvencions. Si més no, per tal que el cost de la benzina no encareixi els productes, que són els més bàsics per a la vida quotidiana. Però el servei va creixent i fent-se autosuficient, pel volum, de mica en mica. I ja rep visites d’altres zones buidades d’Espanya, racons de Salamanca per exemple, que el volen imitar.
9/ Un fet rellevant…van decidir espavilar-se quan els confinaments territorials de la pandèmia, en el seu cas provincials, van posar en escac la seva mobilitat. La vall d’Onsella és un racó de la província de Saragossa que té com a mercat natural la vila de Sangüesa, ja a Navarra, però tan sols a uns 20 quilòmetres. Quan la Covid, la seva referència obligada era Ejea de los Caballeros, a la mateixa província de Saragossa, però a més de 70 quilòmetres.
10/ De passada, han descobert que avui els surt més a compte anar fer la compra grossa a Jaca, província d’Osca. És una combinació de preu per quilòmetre i de temps de viatge, segons parlem d’autovies potser més llargues, però més ràpides, o de carreteres més curtes, però “tortuoses”. I de repercussió final, tenint en compte que el temps també costa diners, sobre el quilo de producte. No és el mateix que hi vagis tu, o una furgoneta amb uns milers de quilos, però són molts més altres detalls.
11/ Ens hem acabat marejant amb més límits administratius fins i tot que autènticament de geografia natural. Però la realitat sempre s’acaba obrint camí.
12/ Els confinaments de la pandèmia va posar en carn viva molts dels absurds geogràfics existents. Els mapes tenen un problema. Moltes coses s’organitzen territorialment per a ser eficaces o viables. Però sempre que pintes una línia crees alguna mena de disfunció.
13/ Un exemple gairebé còmic. Els municipis de Bellvei i de Castellet i la Gornal limiten a un carrer estret, anomenat carrer de les Dues Províncies. El nom no pot ser més descriptiu. Tarragona i Barcelona a banda i banda. En realitat, estem parlant d’un creixement de Bellvei que “envaeix” la localitat, la comarca i la província veïna.
14/ Amb efectes curiosos, per dir-ho fi. Algun habitatge està construït a cavall de les dues demarcacions. Paga dos IBI, segons els metres quadrats que té a cada costat. Però quan la pandèmia, al peu de la lletra no podia anar-se del menjador a la cuina, o del dormitori al bany.
15/ I una encara de més peculiar. Al nostre poble, Calafell, hi ha un carrer, el carrer de la Rosa, on tot va fer crisi quan la Covid. Allí hi ha una frontera municipal, comarcal, provincial i fins i tot de regió sanitària. Passar d’una vorera a l’altra era jugar-se-la, o un exercici de saviesa geogràfica.
16/ És més, una realitat tan “indeterminada” era un colador per a pixapins de segona residència que s’ho saltaven tot. Que on s’ho saltaven tot era des que sortien de casa mateix, on no eren vigilats per ningú. Que aquesta és una altra: les potencials rebel·lió o sedició i inconstitucionalitats diverses, eren a destinació. Abans a poble que a ciutat, perquè ens entenguem.
17/ Que comenci a fer anys d’allò, i que com a societat haguem elegit oblidar-ho, no treu que també estem deixant al marge lliçons que hauríem d’haver aprés. Entenem la voluntat de fer net, que consti. Però no hem fet ni el més bàsic. I tot és més difícil als pobles que a les ciutats.
Fes el teu comentari