Ha mort un amic. Avui m’he assabentat de la mort de l’Albert. Albert Aragonès ha estat un company en els darrers anys de la meva activitat docent. Sortíem a les onze del matí, després de dues o tres hores de classe amb adolescents i ens fèiem un cigarret fora de l’àmbit escolar, quan això no era un escàndol. Després, per raons diverses tots dos vam deixar de fumar. El caràcter de l’Albert tenia una propietat difícil de descriure; no destacava en allò que és fàcil de ressenyar, no volia de cap manera alterar l’ambient on es trobava, la seva manera de passar per la vida era la discreció, sense renunciar a la conversa intel·ligent. Mai aixecava la veu, mai tenia pressa per remarcar la seva idea. Era com un savi que no té pressa per demostrar la lògica de la bondat i l’enginy de la conversa.
Quan em vaig comprar el llibre de poemes on ell participava, molts anys abans de conèixer-lo, vaig descobrir el seu mon, tan lluny de la disciplina acadèmica que tant cuidava.
Mai vam parlar del seu estil poètic, ni de la seva dèria eròtica i cinèfila que tant traspuava en els seus poemes. Es donava per sabut i es deixava a l’aire de la ventada poètica de la vida. El seu camp era la disciplina i la feina ben feta, cosa que els treballs lingüístics publicats demostren.
Va saber compaginar el treball didàctic, tan complicat amb la diversitat cultural que es va trobar a les aules, amb les novetats audiovisuals que alguns alumnes acceptaven, anant a les ràdios locals a fer programes que els companys admiràvem.
No és d’estranyar que el darrer llibre d’ell ,“OBRA ORBA”, estigui acompanyat dels dos poetes tortosins vius, la Zoraida a banda, més importants de les dues darreres dècades.
*EMILI LLORENTE ROSSELLÓ
Fes el teu comentari