La paradoxa que viu el món del camp en relació al món urbà, no té fi, ni compte. Les ciutats cada cop es fan més grans i els pobles agrícoles, més petits. Els problemes que s’haurien de resoldre urgentment, el PSOE i el PSC, pretenen solucionar-los on hi tenen els seus votants. En canvi, els pobles de pagesos, importen menys o gens, perquè un sol barri de Barcelona disposa de més vots que tota una comarca agrícola.
Vist des d’aquest prisma, s’han de construir pisos socials a les capitals, on hi fan cap els fills dels pagesos mentre les cases dels pobles, on hi van nàixer, es quedaran tancades, i als pocs anys s’aniran enderrocant. Així el món dels camperols va exhaurint-se i l’agricultura va desapareixent i els pobles redueixen els habitants, els professionals baixen les persianes i dins d’uns anys, amb l’economia exhausta, acabaran desertitzant-se. Només hi queden pocs propietaris de les millors finques. En canvi, les de menys qualitat s’abandonen. I així tenim termes municipals de l’interior de Catalunya que fa trenta anys es treballaven en la seva totalitat, s’han anat ermant i amb pocs anys seran boscos selvàtics preparats per encendre’s al primer incendi que s’hi produirà. Els habitacles abandonats dels pobles agrícoles, que amb pocs diners podrien rehabilitar-se, importen menys i molts d’ells suplirien els pisos socials de les grans ciutats.
Al meu llibre, “El Despoblament Rural”, publicat fa uns anys explicava quins eren els problemes i apuntava unes possibles solucions. El President Quim Torra ho tenia present igual que la Presidenta Laura Borràs i estaven predisposats a tirar-les endavant. Però des d’Espanya, amb la dèria contra Catalunya, van arribar condemnes judicials, persecucions a la majoria independentista, el 155 imposat pel PP i secundat pel PSOE i per l’actual president Illa, i tot es va paralitzar. Així la meva feina de 2 anys continuats amb més de 50 entrevistes realitzades a personatges que coneixen els problemes del despoblament rural, (President Torra, presidents de Diputació, presidents de Cambres de Comerç, periodistes, empresaris, advocats, bombers, pagesos, restauradors, alcaldes, presidents de Consells comarcals, pastors, etc.), que cadascú exposava els problemes que patia els seu sector en relació al despoblament, aportant possibles solucions, tota la meva feina se’n va anar “in orris”.
Però en aparèixer l’incendi forestal de Paüls, el President Illa va venir dir-nos allò que explicava al meu llibre i les solucions que hi donava, i que de la Presidència de la Generalitat de Torra, ja estava predisposat a tirar-les endavant. Amb les experiències viscudes a l’incendi forestal entre Flix i Maials, quedava demostrat que les finques menys productives s’havien de treballar procedint a subvencionar els pagesos que les conreessin. També s’havien de construir tallafocs amb maquinàries per evitar que s’escampessin els incendis. El President Illa i el seu govern, vingué a Arnes, el poble més independentista de Catalunya, per explicar-nos les virtuts espanyolistes del seu govern. Va repartir “suposats” milions d’euros, sense disposar de pressupostos, i explicà que s’havien de legislar les polítiques forestals. Benvingudes siguin! malgrat que xerrant i venent fum poc aconseguirem.
Passen els anys i la terra de conreus es va destruint per manca de polítiques protectores. Els joves fugen de la terra perquè no s’hi pot viure, quan els pares els fan estudiar. Les terres s’ermen i milers de quilos de fruits que s’hi produïen s’importen de països allunyats; ametlles i nous de Califòrnia i avellanes de Turquia o festucs de l’Àsia central. Ens temps no massa llunyans també s’hi produïa raïm, figues, sembradura i olives. Eren productes d’alta qualitat, conreats a terres de secà que no resultaven rendibles, per baixa producció i preus reduïts.
Aquestes terres abandonades servien de protecció i tallafocs naturals. Ara el President Illa ha descobert “la sopa d’all” i pretén rehabilitar aquestes finques incultivades o netejar-les amb maquinària especialitzada per tal de crear tallafocs que evitarien o aturarien els grans incendis que actualment es produeixen, tal com jo havia escrit. Treballant aquestes terres, els camins rurals per accedir-hi i construint zones de protecció, els incendis resultarien més controlables. A tots els termes existien les basses naturals recollides de la pluja que els pagesos se’n servien per disposar d’aigua. Per tant, el territori s’ha de treballar i cuidar; sense pagesos es destrueix per l’acció natural.
I al marge dels camperols, vitals pels pobles de l’interior, tenim tres fets recents ben significatius a nivell nacional que haurem de comentar-los les properes setmanes. El primer la trobada entre els Presidents Illa i Puigdemont. I la segona la Diada Nacional de Catalunya. I la tercera el finançament singular.
La trobada entre presidents representa més la foto d’imatge que els acords; tot està penjat igual al govern d’Espanya com al de Catalunya, servint els interessos espanyols i de la “normalitat” pregonada pel “Govern de tots”, on no s’hi va exhibir cap bandera nacional catalana. Els PSOE i el PSC necessiten aprovar pressupostos i han de jugar totes les bases per aconseguir-ho, malgrat no estimar-nos gens als catalans, repartint promeses per aquí i per allà. Sobre l’11 de setembre, ho tenim clar, malgrat el desencís generalitzat; els espanyols ens prenen el pèl i només podem subsistir lingüísticament i nacional si som independents. I el tercer va lligat als anteriors; ens regalen 17.000 milions però cada any s’esfumen de casa nostra 22.000. Mentre, els espanyols tenen la barra de tractar-nos com uns aprofitats, la realitat és que els 17 mil s’haurien de convertir en 350 mil per l’espoliació continuada des de la democràcia. Així Catalunya podria resoldre els problemes que pateix per la manca d’inversió durant els darrers 20 anys. Només la independència solucionarà els problemes de Catalunya i que els seus habitants no siguin maltractats com a ciutadans de segona.
*ANTON MONNER, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari