“Somnies sota els Perxes i cantes per la Raval i xerres per la Farola i rius per la Font de Dalt i enarbores al Castell senyeres d’amor i pau.”
Els versos de Puvill ens porten pels carrers i places de Gandesa. No són només topònims: són espais de vida, d’encontres, de records i d’identitat. Les Perxes, amb les seves arcades, evoquen la infantesa i el joc. La Raval, amb el seu batec popular, és conversa i comunitat. La Farola és punt de trobada, centre d’històries viscudes. La Font de Dalt, lloc d’aigua i rialles. I el Castell, símbol de fermesa, aixecant senyeres que parlen d’amor i pau.
Avui aquests carrers encara són el cor de Gandesa, però ens cal preguntar-nos: què en fem? Els vivim, els cuidem, els projectem al futur? Sovint oblidem que el patrimoni urbà no és només pedra o mobiliari: és la memòria compartida d’un poble. Quan una plaça es buida, quan una botiga tanca, quan un carrer deixa de ser espai de relació, el poble perd una part de la seva ànima.
Aquests carrers ja no són només escenaris de records antics, sinó també espais de nova vida. Hi conviu la gent de sempre amb gent nouvinguda, arribada no només d’altres punts de la península Ibèrica, sinó també de diversos llocs del món. Són persones que venen a treballar i que assumeixen feines que sovint els autòctons ja no volen fer. Es fan part del nostre dia a dia i, de mica en mica, s’impregnen del nostre tarannà.
Sense aquesta gent, molts avis no tindrien qui els cuidés, moltes granges quedarien buides i al sector de la restauració ens costaria trobar mans per atendre. Són, doncs, imprescindibles i benvinguts. El repte arriba quan hi ha qui, malgrat viure i treballar aquí, no arriba a integrar-se i acaba creant comunitats tancades. És llavors quan apareixen les dificultats de convivència. El que hem de procurar, com a poble, és que això no passi: que tothom que arriba se senti part de Gandesa i vulgui formar-ne part de veritat.
Perquè la integració és un camí de doble sentit: els que venen han de voler entrar-hi, i els que hi som hem de saber acollir-los. Només així els carrers de Gandesa seguiran essent el que sempre han estat: llocs de vida compartida, de diàleg i de futur.
Els carrers de Gandesa han viscut moltes històries. Han acollit refugiats, han rebut visitants i sempre han estat un lloc d’afluència. No només per als gandesans, sinó per a tota la comarca: un autèntic punt neuràlgic de la Terra Alta. Però aquest paper central no pot mantenir-se sol. Ha de ser recolzat i impulsat: per l’Ajuntament, pels que prenen decisions i marquen el rumb del poble. Una botiga que tanca és una pèrdua dolorosa, però encara ho és més quan les entitats privades —les que generen activitat, vida i comunitat— no se senten reconegudes o fins i tot es veuen qüestionades.
Un poble no es construeix afavorint uns i deixant caure els altres. Un poble som tots. Som uns i som els altres. I els carrers de Gandesa sempre han estat el reflex d’això: llocs on tothom hi té cabuda, on la diversitat suma i on la vida col·lectiva pren forma.
Puvill ens recorda que Gandesa és un poble que somnia, canta, xerra, riu i enarbora. Que la seva força no només és en el paisatge, sinó també en els espais urbans que donen sentit a la convivència. El repte és mantenir-los vius perquè continuïn essent llocs de somnis, cançons, rialles i pau.
*DIANA VALIMANYA
Fes el teu comentari