De fa 300 anys, des d’aquell fatídic 11 de setembre del 1714, tot segueix igual entre l’Espanya Imperial i la Catalunya desposseïda de les seves institucions i maltractada en tots els aspectes. Però una afirmació queda clara i ratificada pel catedràtic d’Història Moderna, Joaquim Albareda; “VENÇUDA PERÒ NO SUBMISA” on explica la Catalunya del segle XVIII. I la realitat és que no difereix massa en el tracte que se’ns donava els segles XIX, XX i l’actual del segle XXI, sobretot després de la victòria judicial del 14-0 del 2019. L’escombra opressora ha continuat d’una forma o altra durant els darrers tres segles.
Semblava, però, que un dia havia de sortir un Sol esplendorós havent-se redactat la Constitució d’una Espanya igual per tots, respectant ideologies, la idiosincràsia, el fet diferencial i la llengua de cadascú. Però passen els anys i tot segueix igual. Els que manen mai volen deixar la vara de doble orientació de dirigir i reprimir. Els que tenim una edat considerable ho viure durant les darreres dècades amb el general Franco que es va revoltar contra el govern lleial cometent un cop d’estat en tota regla, provocant una guerra que va costar centenars de milers de morts, ferits i desapareguts. L’estat es va arruïnar a nivells de misèria total necessitant 25 anys per restablir el PIB del 1936. La gent vam sobreviure amb mancances de tota mena per reconstruir el que havien destruït els tres anys de guerra entre joves que van ser cridats a files, d’un i l’altre bàndol, innocents, la majoria sense una ideologia clara que marqués l’ànim d’agafar un fusell per combatre a un costat o a l’altre, molts dels quals hi deixaren la pell.
Però el Sol esplendorós, en morir el dictador, i arribant a previs acords entre vencedors i vençuts per esborrar els horrors del passat que somiàvem en un món democràtic, i redactar una Constitució de llibertat i d’igualtat per tots, va arribar amb auguris de victòria. A la fi, passats uns anys, els catalans seguim patint diferents mesures repressores. La gent de peu, volíem el canvi i va arribar. A Catalunya, amb l’habilitat del President Tarradellas, es va restituir la Generalitat abans de redactar-se la Constitució. Semblava que tornàvem a allò que ens van arravatar quan els militars revoltats van entrar al Palau de la Generalitat, van robar tota la documentació i se la van endur a Salamanca i a altres indrets del seu domini. Però amb la Constitució va arribar el “Café para Todos” i es van crear les autonomies. El “atado y bien atado” va ressuscitar sense adonar-nos-en. Ens donaven atribucions i competències però aviat detectàrem les fal·làcies del procediment. Ens donaven gat per llebre, com a Pujol “El personaje del año” i “Enano habla castellano”.
Passats 50 anys, els espanyols, els opressors de sempre, estan embrollats en guerres internes. PP i PSOE, fan del Congrés de Diputats un espectacle lamentable en denunciar-se mútuament de corrupció, amb acusacions més pròpies d’una taberna de carreters i prostitutes, que d’un estament on s’asseuen “señorías”, sempre amb Catalunya al fons de les mateixes. Els jutges decanten els veredictes segons la seva ideologia política, al marge de l’equanimitat de la llei, i Espanya apareix com un estat democràtic però els que ho seguim i ho vivim al dia, en sentim fàstic i enuig. Els nostres impostos marxen a Madrid i ja no tornen. Debiliten les nostres economies i n’enriqueixen d’altres. Tots prometen, promeses i més promeses. Els milions els regalen amb total lleugeresa però poques vegades tornen per solucionar el nostre benestar.
I Catalunya segueix emprenyada. Van fer-nos enfadar quan el Parlament va aprovar un nou Estatut i va ser rebutjat. Vam demanar consultes i referèndums. I va arribar la vara per pegar-nos sense consideració, empresonar els nostres dirigents, culpant-los amb proves falses i encara avui tenim el President a l’exili. La història es repeteix i la vara continua emprant-se per reprimir-nos i fer-nos pagar sense retorns. Per aquests dies, fa 85 anys, el colpista Franco va fer afusellar el president Companys i després va restituir la monarquia sense preguntar el poble. Dictadura “del mando y ordeno”!
I després de la repressió per demanar un tracte igualitari, les coses, amb el govern del president Illa, amb semblança de restitució de tranquil·litat i ordre, no canvia res. Segueixen marxant els diners a les bosses estatals i no tornen, els català cada dia perd pistonada a les escoles, al carrer i als estaments administratius, malgrat poder-nos expressar al Congrés amb el nostre idioma. Les obres estan aturades, els trens no funcionen i quan s’adverteix una DANA com la de les Terres de l’Ebre, se’n va a Madrid a la desfilada de “la cabra” i s’evapora dels problemes de País. Els socialistes que es manifestaven al costat de VOX i PP han eliminat la televisió Nacional de Catalunya convertint-la en la Nacional d’Espanya i la política catalana està més pendent dels calendaris judicials que dels polítics. Vet aquí que algú afirma de Cerdan està empresonat per les seves trobades amb el president Puigdemont a Suïssa.
Els problemes de cada dia no es resolen i ens diuen que els vivim “normalitat”. L’exemple recent el tenim amb els estudiants que volen estudiar medicina a Catalunya. Excel·lents estudiants catalans no poden entrar a estudiar medicina per existir un districte únic a l’estat i amb això n’arriben de menys qualificats de fora, que poden accedir-hi però aprenent el català, si volen. El president Illa ho ha resolt augmentant un 50% de places fins el 2031 que incrementaran el nombre de metges no nascuts a Catalunya. I per la manca de facultatius, hauran d’arribar metges extracomunitaris que no entenen ni saben el català. I això el PSC en diu “normalitat”, sempre espanyolitzant Catalunya. Ara el rei es passeja per casa nostra sense recordar-se’n de les injuries proferides l’octubre del 2017 i ser reprovat per la majoria dels catalans.
*ANTON MONNER, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari