Lo clima i la geografia influeix, i no poc, en la forma de ser d’una comarca. Lo delta de l’Ebre, lo nostre riu que ens dona vida, la Vall de l’Ebre envoltada de muntanyes, lo vent de dalt, que sap bufar més fort que a cap altre lloc… Natros, los ebrencs, los que vivim a esta estimada terra que va des del Coll de Balaguer a Alcanar i des de la Roca Folletera al mar, som, sense cap dubte, dels més diferenciats, sinó els que més, de la resta de les terres catalanes.
A les Terres de l’Ebre tots i totes tenim clavada a la retina la imatge de la Verge de la Cinta, patrona de Tortosa, custodiada per les altes torres del centre emissor del Mont-Caro com sentinelles fidels al seu costat. Lo cim de Caro, és terme municipal de Roquetes, és el més alt dels Ports Tortosa-Beseit (Lo Port), com li diem aquí, i també, és el sostre de tota la província de Tarragona, ja que en el seu punt més elevat té una alçada de 1447 metres, sent les seues coordenades: 40o48´12´´N. 0o20’ 37”E.
Los tortosins i tortosines sempre hem tingut molt present lo “Port”, i contínuament alcem la vista per contemplar-lo: la cara de la Reina, les espectaculars postes del sol amagant-se per la muntanya, lo caragol il·luminat de nit pels cotxes que pugen i baixen… Si el “Port” està emblanquinat, és perquè ha nevat, si fa vent, ho sabem per la cella del Port, quan corre la veu de que ja hi ha rovellons, no s’hi cap, i per la nit, l’estel de la llumeta del centre emissor de TV forma part de l’estelada del firmament i punt de referència del cim de Mont-Caro, just on està el monument-capella de la Verge de la Cinta, protegint-mos a tots.
Des de dalt de tot, la visió és ben diferent, Caro des d’allí, també té coses fascinants: al nord, la planura aragonesa-lleidatana acabada per les nevades muntanyes dels Pirineus. Destaquen el Mont-perdut, Posets-Maladeta, Pic de Comoloforno, després el Port de la Bonaigua i Pla de Beret, i una altra, més baixa, la Pica d’Estats, després una interrupció i la de Puig Pedrós, després la de Puigmal. La nostra estimada muntanya de Montserrat no es veu bé, potser ho impedeixen les muntanyes de Prades i Montsant que es veuen darrere de les de Cardó i Coll de l’Alba que estan més a prop. Lo riu Ebre, serpentejant, recorre el territori als nostres peus fins que es fon amb la mar Mediterrània. Després lo Delta, cap al sud, ve el Montsià i la plataforma que s’endinsa a Castelló. Los monts pròxims de Mas de Barberans i la Sénia priven de veure el Maestrat. Quan hi ha boira baixa, un mar blanc i esponjós s’obri als nostres peus, lo temps s’atura i pareix que estigues navegant entre els núvols.
Per a conèixer els orígens de l’excursionisme ebrenc, mos hem de remuntar al S. XIX, quan en 1896 el catalanista i cronista de Tortosa, Francesc Mestre i Noè, impulsa la creació d’una delegació a Tortosa del Centre Excursionista de Catalunya que tindrà el seu propi centre i nombrosos socis. Però no serà fins al juny de 1902 quan s’inaugurà, no oficialment el Centre Excursionista de Tortosa, regnant la major animació entre els socis de la naixent societat. I tan prompte s’aprova el reglament es fa la sessió inaugural. El president era Joan Abril, i Guanyabens i Mestre el vicepresident. Així Mestre i Noè, farà girar la vista al Port organitzant excursions, organitzant concursos, escrivint articles, cartografiant lo Port, fent dibuixos i més tard fotografies, donant a conèixer les coves, los barrancs, les fonts, los camins i senderes i a l’hora denunciant l’abandó de camins i d’infraestructures com los tres Pous de la Neu i l’espoli del Port amb la fusta que es baixava des de la muntanya.
La Guerra Civil espanyola (1936-39, provocarà un llarg parèntesis en l’associacionisme en general i en les unions excursionistes en particular i una amnèsia generalitzada de tota la faenada feta amb anterioritat. L’associacionisme tan promulgat per Mestre i Noè com a salvació d’estes terres, no era ben vist pels franquistes. A més a més, l’accés al Port estava molt restringit ja que durant los anys següents a la guerra, al Port de Caro hi havia nombrosos “maquis” que formaven part de la resistència antifranquista donant molta inseguretat als que s’hi volien aventurar. A casa, conten com lo meu iaiastre patern (Justo Gómez Iglesias) que era guàrdia civil a Tortosa, de quan en quan, estenia un arsenal al damunt del llit per a preparar-se per anar a “caçar maquis” al Port… i com ma iaia Conxa Veciana Canyelles, corria esparverada al vore-ho.
Tot i les dificultats, en 1954 es funda la UEC (Unió Excursionista de Catalunya) de Tortosa. El president serà Paco González Cirer i el secretari Joan Fusté Panisello. Una de les primeres tasques de la UEC de Tortosa, va ser facilitar l’accés i promoure l’excursionisme al Port. Tres anys després de la seua fundació, es canvia la junta de la que formaran part jóvens com: Joan Beltran, Joan Brull o Rafel Cid.
Van ser 11 socis de la UEC de Tortosa que van tindre la idea de construir el monument-capella dedicat a la Verge de la Cinta als Ports de Tortosa-Beseit. Va ser durant la posta de sol de l’estiu de 1954 acampats en un rodal del vall del Mascà, mentre contemplaven los vessants rocosos de Caro que s’alçaven majestuosos a la seua vista, adquirint un to rogenc, i donant la sensació que s’encenia en flames. Ho farien just on hi havia un gran bloc de pedra grisa i arrodonida on posava: “Pic de Caro A.E.A. 21/12/1952”.
Es va crear un Patronat per recollir donatius per a aconseguir-ho i es va encarregar a l’escultor Aixendri l’estàtua de la Verge, mentre que la construcció del monument va estar al càrrec del contractista d’obres: Enric Carme, encara que el dibuix-projecte el va fer el seu germà Jaume.
L’estiu de 1955 es va començar a construir el monòlit de la Verge de la Cinta. Abans, el recorregut des de Tortosa començava des del barranc de “Carreretes”, a peu, amb carro, amb mules o amb vehicles, com los camions que transportaven fusta. A meitat camí s’arribava a la font dels Bassis on la parada era obligada per a refrescar-se i beure una mica d’aigua fresca. A partir d’allí la carretera de terra agafava molts revolts i era molt més empinada i estreta, tot per a vèncer la costa de la “Cara de la Reina” a través del “Caragol” fins arribar al ventós Portell. Allí començava la més planera Vall del Mascà, durant uns dos kilòmetres fins arribar a l’altura dels Pous de la Neu que quedaven a l’esquerra del camí, just on hi havia un parell de cases. Des d’allí havies de continuar sí o sí, a peu per la pedregosa i costeruda sendera del Coll del Vicari, pujant uns cinc quilòmetres costa amunt, fins arribar a la cresta. A l’arribar dalt de la cresta, la vista era fantàstica: tot lo delta de l’Ebre es dibuixava magnífic com un mapa; la sendera del Vicari baixava per l’altre costat per la Mola Castellona i arribant a la font de la Caramella, però si volies pujar al cim de Caro, l’havies de deixar per a remuntar la última cota arrodonida, que quedava a la dreta. Tot i no haver camí, s’arribava, trobant primer un monticle rocós en forma de castell natural, 300 passes més enllà a l’oest, un munt de pedres apilades amb una asta que senyalava el punt més alt: 1447 m.
La construcció del monòlit de la Verge de la Cinta el 1956, va fer que s’obrís pas des de la cresta de la sendera del Vicari fins al cim: uns 500 metres. Cada dia, durant l’estiu del 1955, los abnegats obrers, havien de pujar a dalt a Caro des dels Pous de la Neu, (cinc kilòmetres costa amunt), carregats de material i suportant les inclemències climàtiques. Dies de sol intens, vents huracanats, aiguats, i altres inclemències climàtiques. Es va intentar recollir l’aigua des de dalt, però no es va aconseguir, i per a les obres, tot va haver de transportar-se fins a dalt, a lloms de les mules o carregant-se el pes a les esquenes, perquè moltes vegades els animals es negaven a pujar pel perill d’estimbar-se. Va haver un dia que feia tant de sol i era tan alta la temperatura, que van haver de parar la construcció. La panoràmica pujant per la sendera del Vicari i fins al mateix cim de Mont-Caro, era impressionant: mos ho conta Lluís Mestre i Rexach, net de Francesc Mestre i Noè i sogre meu, en les seues memòries:
“Una sortida de Sol o un crepuscle, que des d’allí tenen una llum i un color incomparables, “llum de la carena” de que mos parla –Verdaguer en lo cant a l’Empordà. Aquella llum que mos acompanyava quan era nit tancada i mos mostrava la sendera just lo suficient per a no estimbar-mos. Aquell mascle de cabra salvatge que mos esperava moltes vegades a sobre d’una roca al damunt del “Pas de la Caramella”, majestuós i seré, deixant-mos acostar ben a prop, com si endevinés que natros no li havíem de fer mal. La visió de Mallorca, de les Columbretes, també del Montseny, del Moncayo, del Puigmal i del pic d’Aneto.”
Lo 23 de setembre de 1955 una riuada de gent va arribar des del vall, per a presenciar la entronació de la Cinta a la muntanya. La imatge que es va col·locar al monòlit va ser, en lloc de l’original, el model fet d’escaiola, la qual, finalitzat l’acte es retornà a Tortosa per a que l’escultor acabés de fer la vertadera, que es col·locaria a l’any següent. Es va beneir la imatge i es va fer la primera missa al cim de Caro tot cantant al final l’himne de la Cinta.
A l’any següent, el 18 d’agost un grup de jóvens excursionistes van pujar la Verge a les espatlles per la sendera del Vicari. La penosa pujada va costar 4 hores. Esta mitja dotzena de jóvens van passar la nit del 18 al 19 a dalt del cim, vetllant a la Verge dalt, suportant lo furiós vent que allí bufava. Al dia següent, el 19 d’agost de 1956, una gran munió de gent va pujar en romeria fins a dalt. Cada any, al mes d’agost es repeteix la romeria a la Verge de la Cinta de Caro: parafrasejant l’himne de la Cinta, de dins el cor, mos surt un crit: Tortosins, la Cinta mos demana! Al Caro mos espera!
Crida l’atenció la Verge de la Cinta sense les torres de TVE al darrere.
A la part superior dreta, ma mare, Pepita Martí Llaó, membre de la UEC, en una fotografia a la Moleta Castellona, que va merèixer el primer premi
del concurs de fotografies que organitzava la UEC de Tortosa, cada any.
Davant de la salvatjada que ha sofert la imatge de la Verge de la Cinta a Caro al ser decapitada, tallar-li les mans i arrossegar-la per enterra, demano que tots i totes mos uníssim per tornar-la a aixecar. Una plataforma, patronat o associació, capitanejats pels enamorats del port, lo bisbat i institucions ebrenques, que porte a cap una col·lecta de manera urgent per tornar a recuperar la imatge, amb el motlle que es té en custòdia. Que quan es torne la Verge de la Cinta a Caro, es posen càmeres de vigilància per a que no torne a passar.
La unió i el civisme guanyarà a la incultura i a la violència injustificada!
*NÚRIA MENASANCH I MARTÍ, biògrafa de Francesc Mestre i Noè. Escriptora i psicòloga
Fes el teu comentari