El govern de Catalunya vol reformar l’administració. Es tracta d’una necessitat de primer ordre. La majoria de la ciutadania està descontenta amb els funcionaris i amb els polítics de qualsevol nivell, bé siguin municipals, dels consells comarcals, de les diputacions i les del govern perquè els temes burocràtics no es resolen o costen massa en resoldre’s. Les contestes administratives tarden setmanes i a vegades mesos en arribar resoltes, sense obviar que algunes ni es contesten. Han de passar per molts departaments i a la fi, quan arriben (si és que arriben) molts cops no han resolt el problema. I si l’administrat desitja fer les coses tal com cal, amb els permisos administratius corresponents, no li queda altre remei que tornar-los a sol·licitar. Pel qui cobra a final de mes, com és el funcionari, això no implica res. Per al que s’esforça per millorar el negoci, sí que li implica i, a més amb llurs impostos, que si no els paga puntualment li cobren un 20% de més, paga els funcionaris i el desgavell de llur organització.
Amb aquest article no vull culpar el funcionariat. Son els polítics els culpables per no haver-ho resolt d’una vegada reduint la majoria dels tràmits que els venen marcats pels Parlaments, el Govern Central o per Europa. Però quan les coses no funcionen, alguns funcionaris s’hi recolzen i no els cal esforçar. Quan les lleis o els requisits no estan ben establerts, els col·lectius que hi participen, tots en son responsables i culpables amb més o menys implicació.
La incongruència és que els polítics creen més burocràcia per resoldre els temes i en haver-n’hi més, la paperassa s’eternitza i d’un departament passa a l’altre i com diu l’adagi: “Els uns pels altres, la feina es queda per fer”. I la conclusió és que “ni fan ni deixen fer”. Però els papers sobre les taules resten mesos amuntegats i provoquen greus distorsions als que demanen permisos o necessiten qualsevol document administratiu. La veritat és que davant de tanta desorganització, molts cops s’acaba per no demanar permisos i si l’administració ho adverteix deriven les seves conseqüències gens recomanables per l’administrat. Cada moment veiem com s’incrementen els funcionaris que entren a les administracions, però, malgrat l’augment, molts expedients queden sobre la taula sense resoldre’s. El fenomen de l’ampliació de les plantilles de funcionaris hom les observa quan a quarts d’onze s’agrupen als bars dels costats de les administracions per fumar, fer el cafè o per esmorzar. I els que els paguen, sobretot autònoms o empresaris, es pregunten, “puc perdre jo 30 minuts diaris per fumar, o esmorzar”?
I el molt pitjor és que cada cop s’amunteguen més expedients, que per resoldre’s, han de passar per altres negociats que també els han d’estudiar. Alguns dels quals tarden dies o setmanes de viatjar d’una porta a l’altra del mateix edifici. Existeixen permisos d’obres que poden tardar mesos a arribar al peticionari aprovats o denegats. I quan s’han resolt han de passar pels polítics per les respectives signatures, que només es realitzen quan tenen la comissió convocada. Si es tracta d’una empresa amb les corresponents instal·lacions, en passar tant de temps, quan els permisos s’acaben per aprovar s’han de tornar a negociar amb els constructors, amb els bancs i amb els subministradors; els preus son diferents i les circumstàncies poden haver canviat. En definitiva, tants papers, tants permisos fan perdre moltes inversions. Alguns projectes que podrien funcionar en setmanes necessiten mesos o anys per obrir-se amb les consegüents pèrdues econòmiques pels empresaris, pels llocs de treball que no es creen i no permeten les millores per l’economia en general.
Aquest embolic administratiu s’hauria d’acabar. Per qualsevol cosa es necessiten signatures, aprovacions o denegacions. Fins i tot pels pagesos que han de confeccionar la DUN per percebre les ajudes europees. En canvi, el principal problema de la continuïtat generacional de la pagesia, es deixa de banda i no es resolt. De tanta paperassa molts d’ells abandonen perquè els preus dels productes que produeixen hi perden diners. Cada dia ha d’haver-hi més gestors i s’han de pagar els documents elaborats quan es perden diners amb els amb les ametlles, les olives, el raïm o qualsevol altra producció. Els ramats de bestiar amb tanta burocràcia pel mig han desaparegut i així les administracions creixen en nombre d’empleats, i els que treballen, conserven el territori, la natura i produeixen aliments de proximitat, any rere any, van plegant i les terres s’ermen. O els pescadors que no disposen de prou quotes per a guanyar-se la vida; paperassa, Europa, Espanya…!
El món marxa al revés. Vet aquí que el govern desitja agilitzar l’administració pública. Si es així tots hi guanyarem, però ens calen solucions ràpides i els empresaris, els autònoms i els particulars, tots ho necessitem. “Bona idea” però que no sigui com el finançament singular, les taules de diàleg, els trens de rodalia i tantes promeses no complides amb els catalans. De paraula, de promeses i de milions que es reparteixen i mai ho arriben, el poble n’està fart. “Obres son amors i no bones raons”
*Anton Monner –Cronista de Gandesa–
Fes el teu comentari