Entre milionaris solidaris, burgesos nostàlgics i samarretes milionàries, les xifres revelen una societat cada cop més desigual i amb prioritats curiosament ben repartides
1. L’actor Richard Gere s’havia instal·lat a Espanya, però el propòsit li ha durat encara no un any i ha tornat als Estats Units. No li ha agradat el país? O aventurem la hipòtesi que ja ha fet la primera declaració de la renda i això de ser resident aquí ja no li interessa? Sort que és un dels milionaris coneguts per ser solidaris…
2. Fa anys que els autors de la llista Forbes diuen que la seva és una relació de milionaris, no de bones persones. Sense entrar, per tant, en altres valoracions que les econòmiques, resulta que hi ha més rics madrilenys que catalans. I que els madrilenys tenen molts més diners que els de casa nostra. Tant en el sumatori total com en la mitjana.
3. Significativament, el primer milionari català de la llista és Sol Daurella, que ocupa el dotzè lloc d’entre els rics espanyols. Però perd posicions en relació amb l’any passat, dins d’una tònica general. Algú puja posicions, però sempre fora del top ten. I encara perquè seran catalans, però “viuen i treballen” a Madrid.
4. Hi ha il·lusos que continuen parlant de burgesia catalana i tal i tal. Potser aquí encara pinten alguna cosa, ni que sigui perquè els guarden lloc al Liceu o al Palau de la Música, perquè deixen anar algunes molles en forma de patrocini. Ni és molt, ni hi van gaire, fora de la funció inaugural de la temporada.
5. Però dins de l’economia espanyola, són un pàl·lid espectre del que potser van ser quan l’època de Mariona Rebull i el vidu Rius, per dir-ho amb un exemple liceista escaient. Sic transit gloria mundi.
6. El 25% dels espanyols té ja una assegurança privada de salut. No és precisament insòlit que el fenomen sigui especialment acusat on la sanitat pública passa els seus pitjors moments. A Madrid, sense anar més lluny, l’avantdit percentatge supera el 30%. I no és que la gent sigui rumbosa, sinó que s’hi veu abocada, per poc que pugui.
7. Ja circulen imatges sobre les samarretes del Barça de la temporada vinent. Samarretes en plural, sí, perquè el negoci aspira a rendibilitzar les tres que ja són de “sèrie”, a banda de les d’entrenament, les commemoratives, les dessuadores prepartit i altres que ja s’inventaran.
8. Hi ha mercat per a tanta varietat, que a més canvia d’any en any? Potser no és aquesta la pregunta, sinó que el cost de producció és tan baix que no calen vendes enormes per a guanyar diners.
9. La campanya Clean Clothes, que ja fa unes dècades que és en marxa, ho explica molt bé. Una samarreta que passa dels 100 euros costa de fabricar-la menys d’un euro, “gràcies” a les condicions laborals i socials d’on es fabriquen.
10. Disposar d’ascensor incrementa en un 18,73% el valor mitjà d’un habitatge, en relació amb els que no en tenen. Podem dir que l’accessibilitat ha esdevingut un factor clau en un parc immobiliari envellit, sobretot des d’aquest punt de vista: el 60% dels edificis residencials es van construir abans de 1980, quan les normatives d’accessibilitat eren gairebé inexistents.
11. Malgrat tot, un 54% en tenen, sovint per haver-lo afegit després. A més, el mapa és ple de contrastos. Astúries encapçala la llista amb un 69% d’immobles equipats amb ascensor, seguit del País Basc (68%), Navarra (66%) i Galícia (64%). En l’extrem oposat se situen Canàries (41%), Múrcia (42%) i les Balears (46%), regions on predominen els habitatges de tipologia unifamiliar o edificis de baixa altura.
12. Una qüestió afegida, i no poc important, és que la demanda d’habitatges amb ascensor puja per l’augment de la població de més edat. Més del 20% té ja més de 65 anys i la xifra només anirà amunt.
Fes el teu comentari