1. Històricament, s’ha atribuït a les dones uns posicionaments ideològics més conservadors que els dels homes. Tots els estudis sociològics fets fins fa quatre dècades en deixaven testimoni fefaent: que si un rol familiar consagrat a la llar, que si una major creença en la institució del matrimoni, fins i tot un component religiós.
2. Que pugui costar de creure, comptant que eren èpoques relativament recents, no vol dir que no passés i que es pugui objectivar amb dades. Totes les democràcies occidentals mostraven un patró similar: els homes tendien a votar més les opcions progressistes que les dones.
3. A l’últim tombant de segle, un interessantíssim estudi publicat per la International Political Science Review hi posava xifres. A Itàlia i Alemanya, la bretxa ideològica de gènere era de 14 punts. Al Regne Unit, de 9. I a França, de 5. Els casos d’Itàlia i Alemanya eren significatius, perquè donaven pistes que els partits beneficiaris eren els democristians.
4. Fa anys, però, que la tendència està canviant. Avui, les dones —especialment les joves— es col·loquen sistemàticament més a l’esquerra que els homes en la majoria dels països desenvolupats. Excepte a Irlanda o Itàlia, on l’avantdit factor religiós encara conserva el seu pes.
5. Hi ha un estudi “canònic” al respecte que recomanem: Cohort Change in Political Gender Gaps in Europe and Canada: The Role of Modernization, publicat el 2018 per la Universitat de Manchester. Es basa en els resultats electorals i en les dades d’autopercepció ideològica de les últimes dues dècades. I és el que dèiem en el punt anterior.
6. “En les societats industrials, l’augment dels valors postmaterialistes entre les generacions més joves ha portat a un gradual i continuat declivi en les polítiques de classe i de seguretat física i econòmica, la qual cosa ha obert la porta a una major importància dels valors de llibertat, autoexpressió i igualtat de gènere.”
7. El punt anterior va entre cometes perquè és una cita de l’estudi. Potser peca de ser massa “profund”. Però ja és això.
8. Una altra conclusió d’aquest estudi: “Les dones treballadores estan sobrerepresentades tant en les feines precàries com entre les professionals del sector públic. També pateixen disparitat de salaris i un menor estatus socioeconòmic, amb un nivell de pobresa femenina considerablement més gran. L’augment del seu activisme sindical també les ha mogut cap a l’esquerra. I la seva major participació en l’educació superior les ha pogut moure cap a actituds més progressistes.”
9. Altres treballs acadèmics han intentat relacionar aquesta transformació amb el feminisme en general o amb qüestions com el divorci o l’avortament. Però això no ho explica del tot, ja que sobre aquests darrers temes —no tant sobre el feminisme— hi ha una certa paritat d’opinions entre homes i dones.
10. Per descomptat, que els canvis més estructurals siguin d’unes dècades ençà explica que les dones de més edat siguin més conservadores que la mitjana. Els estudis de vot també ho evidencien.
11. I a l’Estat espanyol? Tots els estudis sobre el vot femení apunten tendències marcades, però sense conclusions definitives. El PSOE és el partit preferit de les dones espanyoles (el 56% dels seus votants). Però continua havent-hi una escletxa de gènere, tant a la seva dreta com a la seva esquerra.
12. És a dir, tant a Sumar-Podemos com al PP i a Vox els voten més homes que dones. En casos com el de Vox, molt més: dos terços de votants masculins i un terç femenins.
13. Hi ha un milió de dones majors d’edat que comparteixen els prejudicis masclistes. Per exemple, que el sexe no consentit dins de la parella no sigui considerat violació. Poden semblar poques, perquè de dones al cens electoral n’hi ha 19 milions. Però Déu n’hi do, oi?
14. Però és més. El feminisme radical de forces com la CUP o dels Comuns (i les seves equivalències estatals) no exclou que les votin més homes que dones, en proporcions 60-40.
Fes el teu comentari