1. Espanya ha decidit ajornar indefinidament una compra d’avions militars nord-americans, concretament del model F-35 Lightning II, el caça més modern que existeix. El més letal, en la terminologia al cas. El tema mereix alguns comentaris, tant econòmics com polítics.
2. Espanya justifica la suspensió en el fet que l’increment de despesa militar per complir la quota OTAN (que havia d’esdevenir el 2% del PIB, ara ampliable al 5%) hauria de destinar-se en un 85% a compres europees. Si s’opta per l’F-35, això és impossible. Són avions molt avançats, però resulten caríssims.
3. La unitat costa uns 80 milions d’euros. Índex Leopard escaient: un d’aquests avions costa com set tancs Leopard. Però el pack complet, que inclou un lot de peces de recanvi a deu anys vista i la formació de pilots i mecànics, ho eleva fins als 500 milions.
4. Els recanvis no són un tema menor. Aquests avions volen al límit fins i tot en els entrenaments, i el desgast és important. Per què creieu que es diu que els Estats Units poden posar a lloc Israel simplement deixant d’enviar-li remeses de recanvis durant una temporada?
5. Les forces aèries israelianes són de les millors del món per la seva organització i la qualitat del seu personal. El seu punt feble és la dependència de la tecnologia nord-americana, tot i tenir una indústria aeronàutica pròpia i haver-se abastit, de vegades, a França i Alemanya. Però perquè fos realment un punt feble, caldria que els Estats Units ho volguessin. I no ho volen.
6. Però tornem al tema principal. Amb una diferència de poques setmanes, el govern espanyol va passar de voler completar de cop la quota OTAN —tot i tenir cinc anys per fer-ho gradualment— a dir que “narinant”. Política interna, pura i dura. S’havia de marcar un punt esquerranós en plena crisi per temes de corrupció, i no hi ha més.
7. Sorprenentment, i en ple agost, mes apropiat per a camuflatges diversos, l’OTAN certificava que Espanya ja havia assolit el 2%. I això que el govern espanyol encara estava en l’1,2% de 2024. A més de marejar la perdiu, tal com explicàvem en alguns punts anteriors.
8. Tu dius que no pagues, però el teu creditor diu que sí que has pagat… Penseu el que vulgueu.
9. Però això de deixar en stand-by l’arribada dels F-35 va exactament en la mateixa línia, excuses de despesa europea a banda.
10. Alguns comentaris afegits al tema. La compra d’aquests avions va ser acordada entre Espanya i els Estats Units en el moment més àlgid del “procés”. Trump, en el seu primer mandat, havia donat alguna pista no necessàriament independentista, però sí de respectar un resultat democràtic. Que, vist el personatge, feia por.
11. Rajoy, que llavors manava aquí, va demanar hora a la Casa Blanca i va aconseguir que Trump parlés en pro de la unitat d’Espanya, previ un contracte de 6.000 milions d’euros en compra dels susdits avions. Si repasseu el punt número 3, veureu que no era una flota gaire nombrosa, incapaç de defensar els cels espanyols, però sí un dineral considerable.
12. És igual. No era defensar Espanya, més enllà de l’ambigüitat que pot tenir el concepte. Ambigüitat, per dir-ho fi. Era una “inversió” publicitària.
13. Però escolteu, per a màrqueting, el del propi F-35. Fins i tot exagerat. És convenient llegir-ne els “avantatges”, però també els inconvenients o defectes, com tot en aquesta vida, sobretot si és car.
14. Convé, per exemple, recordar els informes dels pilots de prova, dels millors del món. Valoraven la punta de velocitat de l’F-35, però afegien que, quan et persegueix un míssil que corre molt més que tu, la maniobrabilitat és important. I que aquí, l’aparell no estava a l’altura.
15. I la segona, connectada amb l’anterior: és un avió “invisible”, però no tan sols per atacar, sinó també per defensar-se. No porta cap arma defensiva perquè se suposa que l’enemic no el detectarà mai. No cal dir que, si un dia et detecten, tens un problema.
16. Aquí no som experts en la matèria, que consti. Però sabem llegir la informació i hi ha coses que no poden deixar de sorprendre’ns.
17. Estem parlant d’una relació preu-qualitat amb punts discutibles. Però ja dèiem, en punts anteriors, que aquest era un “negoci” en què l’eficàcia i l’eficiència no comptaven per a res.











Fes el teu comentari