Hi ha moments, sobretot de matinada o quan el despertador encara no ha acabat de sonar del tot, que el cos et demana quedar-te allí. Ara d’hivern, calentó, mig adormit, amb els ulls tancats i el món en pausa. És còmode. Massa còmode. Saps perfectament que el més còmode, no sempre és la solució! Moltes vegades és una trampa fina com un fil de pescar.
Ens han venut la idea que pensar molt és de gent profunda. Mentida podrida! Pensar massa, sobretot de nit, és de gent cansada i poc valenta. Temor a no arribar, a no ser prou, a perdre alguna cosa que potser ni existeix. I mentre tu rumies, el cos et demana treva. Però no: tu allí, clavat al matalàs, donant-li voltes com si fosses una rentadora vella. Perquè al llit no sempre t’hi quedes per descansar. T’hi quedes per evitar. Per amagar-te! Per evitar el dia, evitar les decisions, evitar el que toca fer encara que no en tinguis ganes. I allí és quan el llit deixa de ser refugi i es converteix en un clot. Un lloc on el cos descansa, però el cap s’enfonsa.
No ens enganyem: continuar dormint és fàcil. Tancar els ulls i fer veure que el món no existeix durant deu minuts més, vint més, una hora més. Però què passa després? Que t’alces amb una sensació estranya, com de derrota silenciosa. No ha passat res greu, però alguna cosa s’ha torçat. Has ajornat la vida. I la vida, quan l’ajornes massa, passa factura. Alçar-se costa, sí. Costa molt. Sobretot quan el cap ja ha començat a remenar records, errades que has fet (però que són vivències on aprenem) i possibilitats que no porten enlloc. El llit, en estos casos, et parla fluixet: “Queda’t, no passa res, ja ho faràs després.” I és mentida. Sempre passa alguna cosa. Passa que et vas fent menut, que vas perdent empenta, que la mandra es disfressa de descans i te la cola per la porta del darrere.
El llit és per dormir, no per amagar-se! És territori de somnis, no d’anàlisi ni de fugides. Quan veus que el cap va per lliure, quan notes que el cos està despert, però tu continues allí per inèrcia, és el moment d’alçar-se. Encara que costi. Sobretot perquè costa. Alçar-se no vol dir fer grans coses. No cal salvar el món abans d’esmorzar. Alçar-se vol dir trencar el cercle. Posar els peus a terra. Rentar-te la cara amb aigua fresca. Obrir una finestra. Dir-li al cos: “Au, anem.” Encara que l’ànima vagi arrossegant els peus.
Perquè hi ha una veritat que no ens agrada gaire: moltes respostes no venen pensant més, sinó movent-nos. El moviment aclareix. El moviment ordena. El moviment fa baixar el soroll del cap. Minva les cabòries. Pots estar una hora al llit donant-li voltes a un temor que t’immobilitza o pots alçar-te i fer dues coses petites que et retornin una mica de control. I això, encara que no ho sembli, és valentia.
Quedar-se al llit, moltes vegades, és un confinament. Temor al dia, al que pot passar, a no estar a l’altura. Però la vida no espera que estiguis preparat. La vida passa igual. I si tu no hi surts, passa per damunt. Així que millor aixecar-te mig tort que quedar-te estirat esperant un moment perfecte que no arribarà mai. Hi ha dies que saps que no hi ha xalera. I no passa res. No tots els dies han de ser alegres ni productius ni plens de llum. Però aixecar-te, encara que sigui sense ganes, és una manera de dir: “Avui també hi soc.” I això, encara que sembli poca cosa, suma. Suma dignitat. Suma presència. Suma futur.
Quan et quedes al llit més del compte, el cap s’omple de “i si…”. I si hagués fet, i si no hagués dit, i si demà tot va malament. Tot això és aigua xirla. No nodreix, no refresca, no porta enlloc. En canvi, aixecar-te, encara que sigui per fer un cafè i mirar el carrer cinc minuts, ja és una acció real. I la realitat pesa més que mil pensaments.
Això no va de ser dur amb un mateix. Va de ser honest. Si estàs cansat de veritat, dorm. Si el cos ho demana, escolta’l. Però si estàs despert i només t’hi quedes per temor o per comoditat, au, prou. Alça’t. Aixoreja’t! Que el llit no està fet per carregar-hi totes les teues batalles. La vida no sempre fa il·lusió. Hi ha dies grisos, feixucs, repetitius. Però viure’ls des del llit, amagant el cap sota el coixí, els fa encara més pesats. En canvi, posar-te dret, encara que sigui a mig gas, és una forma de resistència tranquil·la.
No et quedis al llit pensant. No et quedis al llit evitant. Si ja no dorms, alça’t. Que el llit et vol descansat, no encadenat. I si costa, recorda-ho: el més còmode no sempre és millor. Au, busca qui t’ha pegat!… però amb els ulls oberts i els peus a terra.
*Toni Pons












Fes el teu comentari