L’equilibri és impossible. Però tranquils, seguim fingint que no. Continuem parlant de maduresa emocional, d’estabilitat, de saber el que volem. Seguim dient que hem après, que ja no ens passa, que ara ho gestionem millor. Mentida! L’únic que hem après és a dissimular-ho amb més estil. La raó i el cor no conviuen: se suporten a desgana. La raó es pensa que mana perquè sap posar paraules tranquil·litzadores a la temor. El cor, en canvi, fa el que li dona la gana i després desapareix, deixant-te el cos ple de conseqüències. I tu, al mig dels dos, fent de mediador en un conflicte que no té acord possible.
La raó és aquella veueta que et diu: “ni se t’acudeixi”. Que et recorda tot el que va sortir malament, que et presenta proves, antecedents, estadístiques emocionals. És l’amiga pesada que sempre vol tenir la raó… just fins que el cor entra a l’habitació i ho envia tot a prendre vent. El cor no argumenta. El cor irromp. No demana permís ni context. S’activa per una mirada, per una absència, per una frase dita a mitges. I quan el cor parla, la raó queda reduïda a un PowerPoint inútil que ningú vol escoltar.
Aquí neix el drama. I per això l’equilibri és impossible! Hi ha dies que decideixes no sentir. Ho anomenes “estar bé”, “estar tranquil”, “estar en pau”. En realitat és anestèsia. Funciones en mode automàtic, compleixes, no t’alteres. Tot molt adult. Tot molt correcte. I molt mort. Però bé, no plores, així que suposo que compta com a èxit. Fins que un dia algú et diu “confia en mi”. I tu somrius com si no passés res, però per dins la raó ja està buscant la sortida d’emergència i el cor ja ha desfet les maletes. Perquè no falla mai: just quan creies que tenies la vida més o menys sota control, arriba algú a recordar-te que el control era només una il·lusió optimista. I llavors tornes a sentir. Massa. Tot. De cop. I et preguntes per què no t’havies quedat quiet, per què no havies fet cas a la part assenyada, per què sempre acabes aquí. Espòiler: perquè sentir, encara que sigui un desastre, enganxa més que no sentir res. Mires la gent “equilibrada” i penses que potser algun dia tu també ho seràs. Però mires millor i veus que no estan equilibrats: estan resignats. Han pactat amb la raó una vida sense sobresalts. Segura, previsible, asèptica. Una mena de pau que no fa mal, però tampoc fa vibrar res.
I després hi ha altra gent, els que senten massa. Els que no aprenen mai. Els que cauen amb elegància dubtosa però amb intensitat. Patiran més, sí. Però almenys no viuen com si tot fos una sala d’espera. La raó et diu que no vagis, que no insisteixis, que no et compliquis la vida. El cor et diu “ja hi ets”. I guanya. Sempre guanya. No perquè sigui savi, sinó perquè és insistent i no sap rendir-se.
L’equilibri seria escoltar el cor sense destrossar-te i fer cas a la raó sense apagar-te. Però això és un conte que ens expliquem per dormir tranquils. A la pràctica, sempre hi ha una part que surt escaldada. Com diu la dita… gat escaldat d’aigua freda fuig. Per això l’equilibri és impossible. Perquè viure no és harmonitzar res, és triar quin desastre prefereixes. El del que sent massa o el del que no sent gairebé res. I sí, pots dir que ja n’estàs fart, que aquesta vegada serà diferent, que has après la lliçó. Però ja ho saps: a la mínima que el cor torni a picar, la raó farà veure que no hi és i deixarà que el cor actuï.
I tu també!
*Toni Pons
Fes el teu comentari