Hi ha matins que no arrenquen a poc a poc: entren a sac. Un sol enlluernador entra per la finestra sense demanar permís i t’amolla una clatellada directa. Et despertes de cop i et plantes davant de l’espill amb cara de pocs amics. Ho tens clar: avui has dormit poc. Una altra nit d’aquelles de donar voltes al llit, mirant el sostre com si en algun moment haguera de dir-te alguna cosa amb trellat. Però no. El sostre calla. I tu tampoc dorms. Ensopit, et prepares el cafè amb aquella fe absurda que, a la tercera glopada, començaràs a ser persona. La cuina fa olor de costum, de dies repetits. La nevera va justa, el pernil dolç ja fa dies que demana jubilació anticipada, i tu, com gairebé sempre, tens la sensació d’anar cinc minuts tard a tot arreu. Tard a la faena, tard a les converses, tard a les decisions. I enmig d’este panorama tan poc èpic, et ve al cap una cançó. Aquella dels Pets. “Massa jove per fer-me gran”.
Dit així sembla una excusa barata, però en realitat és tota una declaració d’intencions. Una manera fina de dir para un moment. De plantar-li cara al calendari sense fer escarafalls, sense dramatismes. És veure venir el temps, saber que juga brut, que no perd mai, però decidir no córrer més del compte només perquè ell no frena. Ho cantava Lluís Gavaldà amb aquella ironia tan nostra, de fer veure que no passa res mentre tot va passant. I passa. I vola. Massa de pressa per a qui encara no té cap urgència per arribar enlloc definitiu.
Ens han venut que fer-se gran va d’endreçar. Endreçar horaris, sentiments, expectatives… i fins i tot allò que no es diu. Que a partir d’una edat toca tindre-ho tot clar: una vida estable, un futur ben lligat, una tranquil·litat que sembla obligatòria. Com si créixer fos encaixar dins d’un motlle, abaixar el cap i fer cara de satisfacció. Però n’hi ha que encara van amb la roba per plegar, arribant tard a una faena que dona els quartos justos per continuar dient, any rere any, que encara no toca. I no, això no és falta de trellat. És resistència. És no empassar-se que el camí còmode sigui l’únic possible.
El pas del temps té mala fama perquè sempre l’han explicat com una cursa. Anem a contrarellotge, repeteixen. Com si la vida fos una prova amb cronòmetre, com si algú estigués prenent nota de cada errada. Però el temps no castiga: ensenya. El passat no pesa tant com sembla; pesa molt més fer veure que no hi és. És aquell espill una mica punyent que no jutja, però que recorda d’on vens perquè puguis decidir, ara, cap on vols anar. No per quedar-t’hi encallat, sinó per caminar amb menys por. I enmig d’este garbuix de pensaments apareix una data concreta, puntual com una punxada fina: “el 3 de gener”. No fa soroll, però fa mal. Un any més. Sense preguntar. Sense marge de negociació. No cal ni mirar el calendari: ja t’ho diu la cara quan t’hi fixes massa estona a l’espill. Una cana que ahir no hi era. Una arrugueta nova. Aquella expressió d’abans… “Això no passava tan de pressa!”. Ja no es pot dissimular gaire (i la veritat és que no m’importa gens, la realitat és la que és). El temps ha deixat de ser una idea abstracta i s’ha instal·lat a la meva pell.
Penses en l’últim any. Plans que se’n van anar en orris. Coses que haurien pogut anar millor. Decisions ajornades per prudència i d’altres preses per cansament. Converses que no es van acabar de tindre. D’altres que potser no haurien calgut. Fas recompte amb ironia, com qui fulleja una llibreta plena de notes mal escrites. I rius. No perquè tot hagi anat rodat, sinó perquè, malgrat tot, segueixes aquí. El temps passa. I també deixa marca. Però no t’ha fet desaparèixer.
Arriben els dinars i sopars de Nadal i el temps encara es fa més evident davant meu. No cal cap rellotge: només cal mirar com s’asseu la gent a taula. Tot està col·locat per edats. Els xiquets viuen al seu món, aliens a tot. Les parelles ocupen el centre parlant de futur com si el tingueren pactat. I els iaios observen amb aquella calma de qui ja ho ha vist quasi tot. Mires a dreta i esquerra i ho tens clar: estàs en terra de ningú. Massa jove per anar al racó dels iaios, però ja massa gran per fer veure que ets dels xiquets. Un lloc incòmode, sí. Però honest. I tornes a riure. Riure perquè el temps corre, però encara deixa marge. I això, avui en dia, és quasi un luxe.
Potser per això ser optimista avui és un acte de rebel·lia. No un optimisme de postal ni de frase buida, sinó un de treballat, d’aquells que saben d’on venen. Acceptar que el temps cura, però sobretot afina. Et lleva presses que no eren teues, t’aparta urgències inútils i et deixa només les ganes bones. T’ensenya que no cal tindre-ho tot lligat per viure-ho tot, que equivocar-se no resta anys sinó que en suma, i que créixer no és rendir-se, sinó aprendre a triar millor les batalles. Les que valen la pena de veritat.
Perquè sí, anem a contrarellotge. Però no tots corrent cap al mateix lloc, sembla que molts estem una mica perduts, correm i no sabem cap on anem. Jo soc un d’aquests!. N’hi ha que corren per arribar on toca, i n’hi ha que corren perquè encara els queda molt per sentir. Aquí hi ha la diferència. No en l’edat, sinó en la intensitat. No en el que tens, sinó en el que encara t’atreveixes a arriscar. El rellotge va fent. D’acord. Però tu també. I mentre vas a contrarellotge, tries córrer cap a allò que et fa vibrar, que et va sentir viu, no cap al que se suposa que toca.
I arribats aquí, la veritat és esta: fer anys no és que m’agradi massa. No m’ha agradat mai gaire això de sumar números com qui passa llista. Però tampoc em fa temor. Perquè, malgrat els errors, les nits sense son i els plans que no han eixit com tocava, encara estic aquí. Aprenent. Afinant. Entenent-me una mica millor cada vegada. Segueixo aprenent dels errors. Alguns a trompades, altres a força de silencis llargs. Errors que abans em feien ràbia i ara fan ofici. Perquè al capdavall no pesa el que has fet malament, sinó no haver après res després. I això no t’ho regala ningú: t’ho treballes dia a dia, vivint.
I sobretot, continuo amb aquella bogeria necessària per viure cada dia intensament. No la intensitat de cara a la galeria, sinó la de debò: sentir quan toca, arriscar quan fa respecte, dir les coses clares, encara que de vegades em tremoli la veu. Viure sabent que el temps corre, sí, però que mentre corre, jo no m’aturo. Així que sí, potser soc massa jove per fer-me gran. I encara sort. Perquè mentre em quedin ganes, curiositat i un punt de foc a dins, el calendari pot anar fent. Jo també. Al final, fer-se gran no és deixar de dir esta frase.: “massa jove per fer-me gran”. És saber quan dir-la. I dir-la amb un somriure a la boca.
Amb aquella rialla que no enganyi ningú…
Però que sona, clarament, a vida!…
A seguir endavant!
*Toni Pons
Fes el teu comentari