Has caigut, enhorabona!
Però no tinguis pressa, no sempre cal alçar-se de seguida.
I no, tampoc no sempre vols que ningú t’ajudi a fer-ho!
Astorat per la caiguda, fas una revisió general del cos, per fora, tot sembla prou correcte, el primer diagnòstic és tranquil·litzador: només tens els genolls pelats (penses erròniament). Una mica de sang, una mica de pols, res que no es pugui arreglar amb aigua, una mica de sabó i una tireta mal posada. El tipus de ferida que fa dir als altres: “Bah, això no és res”. I aquí comença el problema, perquè si sols focalitzes la mirada en els genolls, no pots veus res més i ningú mira o potser ningú té interès, a mirar més amunt ni més endins.
Perquè sí, els genolls estan pelats. Però això és el que es veu. El que no es veu és tot el que ha passat abans d’arribar a terra i tot el que s’ha remogut després. El cop sec. El sacseig intern. Aquell instant en què el cos fa un soroll estrany, no audible, però claríssim. I el dolor que no crida, que no demana atenció, que no es manifesta de manera espectacular. El dolor discret. El dolor interior. El que te’l quedes per a tu perquè no tens ni ganes ni forces d’explicar-lo. Des de fora, la caiguda sembla anecdòtica. Una rascada de no res. Però tu saps que no ho és. Saps que sota aquella pell esgarrapada hi ha alguna cosa més profunda, més cansada, més tocada. I alçar-te ràpid només perquè “no sembla greu” seria com prendre paracetamol per silenciar el dolor i continuar com si res, ignorant que el problema no és la ferida visible, sinó tot el que no surt a simple vista.
Vivim envoltats d’aquestes caigudes que ens deixen els genolls pelats. Situacions que aparentment no deixen seqüeles, però que per dins fan més mal del que haurien de fer. I com que no hi ha fractures evidents ni grans tragèdies, el clam social és clar: amunt i endavant. No molestis. No exageris. No t’hi recreïs. No n’hi ha per a tant!…. Però resulta que el cos no entén de clams socials, i el cap encara menys.
El dolor intern no té bona fama. No es pot ensenyar fàcilment. No es pot fotografiar. No genera compassió immediata. És com una rascada mal curada: sembla poca cosa, però cou cada vegada que la toques. I com que no sagna gaire, sembla que no tens dret a parar. Però el dolor no funciona per drets ni per aparences. Funciona per acumulació. Així que no, no vols mans estirant-te. No vols que t’aixequin només perquè els genolls no semblen tan malament. Perquè tu saps que el cop no s’ha quedat allí. Que hi ha alguna cosa més endins que necessita temps. Temps perquè baixi la inflamació invisible. Temps perquè el cos torni a confiar en el moviment. Temps perquè el cap deixi de repetir l’escena una vegada i una altra.
El món, però, va amb presses. I sempre hi ha algú disposat a minimitzar-ho tot: “Si només són els genolls”. Com si el dolor fos proporcional a la quantitat de sang visible. Com si el que no es veu no comptés. Com si el dolor que et guardes per a tu fos menys real que el que es pot explicar en dues frases. I aquí és on cal parar. Quedar-se a terra una estona més. No per dramatitzar, sinó per escoltar. Per admetre que potser la rascada és petita, però el cop ha estat fort. Que potser pots caminar, però encara no vols. Que potser pots alçar-te, però no avui. I això no et fa feble. Et fa responsable en tu mateix.
La convalescència comença aquí, en aquest reconeixement silenciós. En entendre que no totes les ferides necessiten aire, ni totes les caigudes necessiten resposta immediata, ni unes gotes de Betadine. Algunes ferides necessiten calma. Repòs. Aquell temps estrany en què aparentment no passa res, però per dins tot s’està reorganitzant. Amb els dies, els genolls cicatritzen. La pell es tanca, la crosta cau. Des de fora, sembla que ja està tot resolt. Però tu encara notes aquella fiblada ocasional. Aquell record intern que et fa anar amb compte. Camines diferent. No pitjor. Diferent. Amb més consciència. Amb més respecte pel teu propi cos.
I potser aquest és un dels efectes secundaris que no surt a cap prospecte de cap medicament: que no totes les caigudes s’han de superar corrents. Que no tots els dolors es poden explicar. Que a vegades el més sa no és demostrar que pots continuar, sinó permetre’t parar en sec, encara que, des de fora, sembli exagerat. Quan arribi el moment, t’alçaràs.
No cal anar explicant el dolor a cada passa. No cal convertir-lo en un discurs ni en un reclam per cridar l’atenció. Hi ha dolors que no demanen veu, demanen silenci i espai. Te’ls guardes, no per vergonya ni per orgull, sinó perquè també així es curen: deixant-los fer, sense tocar-los massa, sense exposar-los a mirades que no els entendrien. Estar en convalescència és acceptar que no sempre cal demostrar res. Que no tot s’ha de verbalitzar. Que el mal pot existir sense fer escàndol. Perquè no tot el que fa mal es veu. I no tot el que sembla poca cosa ho és. I entendre això, sense presses i sense soroll, també forma part de la curació.
*Toni Pons
Fes el teu comentari