No hi ha res a fer! Els diferents sectors de la societat es mesuren econòmicament i socialment per esglaons, i els pagesos són, avui per avui, considerats com la darrera baula de la cadena. Els tracten amb total menyspreu, malgrat que encara avui garanteixen a la nostra societat productes de proximitat, sostenibles i de qualitat. I el més important per al país és que conserven i mantenen el territori amb total fermesa i de manera natural. És el seu medi ambient, que trepitgen diàriament, sembrant, llaurant, regant, adobant, plantant i netejant-lo, perquè és el seu mitjà de vida. Mengen i viuen del que produeix la terra i, conseqüentment, l’han de mimar amb la màxima cura.
Però tot se’n va “in orris” quan la gent que mana, que té molt poca idea del sector primari que els envolta (sobretot del nostre medi ambient català), no els té la més mínima consideració. Miren que els productes agrícoles —tant els agrícoles com els ramaders— arribin als mínims preus per ser consumits. I així, sense analitzar-ho plenament, permeten que al pagès d’aquí se li paguin els fruits a preus irrisoris. Un quilo de taronges o de préssecs que el pagès cobra a 30 cèntims, el consumidor el paga a 2 euros. Els costos de producció s’incrementen pels productes fitosanitaris que imposa la Unió Europea i per l’extremada burocràcia que comporta formar-ne part.
Els productes importats tenen els mateixos controls? No, no els tenen ni se’ls exigeixen. Però arriben més barats que els nostres, i als grans supermercats apareixen les ofertes que el gran públic compra sense advertir-ne la qualitat, ni l’etiquetatge, ni la procedència, ni els productes químics amb què han estat tractats.
Els polítics, que veuen el món de la pagesia com si es tractés dels indis d’Amèrica, els importa un rave que l’ametlla, el raïm o la carxofa de casa arribin al consum multiplicant-ne el preu tres o quatre vegades als grans supermercats. En canvi, sí que els interessa vendre productes industrials, serveis o el que calgui, fabricats pels grans empresaris d’aquí i que tenen alts beneficis a Sud-amèrica —en aquest cas, “Mercosur”—. I, alhora, importar d’allà productes agrícoles i ramaders que hauran de viatjar milers de quilòmetres, castigant el medi ambient amb el consum d’energies fòssils, sense que hagin estat controlats els tractaments fitosanitaris que la Unió Europea obliga als seus pagesos a aplicar. Tot això perjudica el sector i se’n riuen “del mort i del qui el vetlla”.
L’important és escanyar el darrer esglaó, és a dir, el nostre pagès, i beneficiar els grans industrials perquè es mogui el diner, es paguin impostos, hi hagi grans beneficis i els nostres bancs siguin cada cop més grans per poder competir amb els estrangers.
“Caigui qui caigui”, i com que els qui criden són el darrer esglaó, a Europa, en aquest cas, tant se’ls en fot que tallin quatre carreteres, que mengin botifarres, que beguin vi i que facin gresca al costat de les vies tallades. Respectar Europa és com el finançament de Catalunya respecte a Madrid: uns manen i els altres han de callar. Com diu l’adagi: “quien reparte, se queda la mayor parte”. Què ha de fer el govern espanyol respecte a Mercosur si la majoria d’estats pensen diferent?
En definitiva, tant és que les terres s’abandonin, es deixin de llaurar i els pobles petits desapareguin. Per a ells, l’important són els beneficis de les grans empreses de les quals poden “xupar” els directius als consells d’administració, aprofitant-se’n dels beneficis empresarials i dels augments de valor de les accions. Aquest és l’error que s’haurà de pagar ben aviat. Catalunya, excepte les zones planes i de regadiu, que d’una manera o altra seguiran conreant-se, es convertirà en una selva boscosa on proliferaran els incendis forestals, de difícil control.
Ara, per reduir el nombre de senglars —per això de la pesta africana—, han creat “la taula del senglar”. I per solucionar els problemes dels pagesos, s’ha d’anar a parlar a Madrid. Ja en poden crear, de taules, discussions inútils i reunions que serveixen per ben poca cosa!
Amb un territori saturat per grans boscos continuats, en una orografia tan accidentada com la catalana, com es podran controlar els senglars? Com s’apagaran els incendis? Com es conservaran els camins? Com s’arribarà a les masies apartades? Com es podrà conservar el medi ambient? Com podrem mantenir la gent als pobles?
El despoblament dels municipis petits és un despropòsit continuat. Els pagesos no tenen relleu generacional. Els qui treballen la terra tenen una mitjana de 55 anys. Els joves marxen del poble i s’estableixen a les capitals. La població està envellida. La majoria dels habitants que hi queden són jubilats. I, seguint aquests passos, els petits pobles que viuen exclusivament del sector primari acabaran desapareixent, perquè les botigues i els negocis complementaris han tancat, no tenen rector, les oficines bancàries ja no els donen servei i els ajuntaments no poden sobreviure.
Hi ha solucions que he exposat en els meus articles i en el llibre El despoblament rural, i cap polític en fa cas. Ells, a cobrar, xerrar i prometre. Els pagesos, que es fotin!
El periodista Jaume Nolla escriu al Diari de Tarragona, a “El pagès fallit: val més una lliçó de vida que cent savis manant”, i diu:
“Per una bona collita, quants patiments no han d’arrossegar? Quants mals de ventre quan veuen com quatre torracollons que no saben res, ben peixats i ben cofois, des dels despatxos calentons a l’hivern i fresquets a l’estiu, a Barcelona, a Madrid o a Brussel·les, prenen les pitjors decisions de la seva vida, tot convençuts que ho fan bé… Sempre ens volen fer passar bou per bèstia grossa… D’aquí uns anys, quan no quedi pagesia enlloc, sorgiran tot de lamentacions, ja no hi haurà res a fer. Aleshores, amb perdó, només menjarem merda, i potser el més trist és que ni n’hi haurà per a tothom.”
Pagesos revoltats o Revolta Pagesa: teniu tota la raó! Però teniu l’enemic a casa: us envolta i us mana. El problema és que els camps es convertiran en grans boscos, i el cost d’apagar-los, quan s’incendiaran, resultarà molt més alt per a l’administració que l’ajuda que s’hauria de donar ara als agricultors i als ramaders. Llavors no tindrem camps, ni conreus, ni camins, i el nostre món rural serà també un calvari per als “pixapins”, quan ja hagi perdut tota la seva gràcia.
*Anton Monner –Gandesa–
Fes el teu comentari