1. Cadascú explica la fira segons li va. És quelcom molt evident en qualsevol negociació sobre finançament autonòmic. Si més no, aquesta vegada ningú no parla d’un “acord històric”. Per què?
2. Perquè, més enllà que el model estava caducat, no s’ha introduït cap modificació en la fórmula utilitzada. Els canvis metodològics de què parlen no són reals. Ni són gaire singulars. Ni res d’ordinalitat, que el Tribunal Constitucional va “assassinar” en la sentència de 2010 sobre l’Estatut de Catalunya. L’aparença d’ordinalitat s’aconsegueix injectant diners fins que sembli que quadra.
3. La millor descripció l’ha fet algú que n’està en contra, Emiliano García-Page, president de Castella-la Manxa: “És el mateix dinar de sempre, però li posen un bon postre al final”.
4. Tot seria més fàcil sense política de baixa estofa. La dels governs del PP, i algun del PSOE, que s’hi oposen però pararan la mà sense dubtar-ho: ve a coincidir amb governs amb relativament poques competències i amants de tenir diners per poder baixar impostos. També sense els atacs de banyes a la política catalana, que posen en risc aquesta i altres qüestions.
5. Hi ha un factor afegit. La dreta, i una part de les esquerres que són de dretes encara que es pensin el contrari, busca enderrocar el model territorial de les últimes dècades a Espanya. Però no pas per renunciar a les poltrones. “Que no me los engañen”, que diria aquell.
6. És per poder baixar impostos en la part que poden, com dèiem dos punts enrere. Patrimoni i Successions, molt en concret, que no són de gent humil. Però també per continuar privatitzant la sanitat —competència autonòmica per excel·lència, juntament amb l’educació—. O per passar partides de seguretat, protecció civil i lluita contra incendis al foment de la tauromàquia. No cal dir que també per retallar en igualtat, violència de gènere o memòria històrica. Que és el que els posa com una moto.
7. Per descomptat, el que també volen enderrocar és l’actual govern espanyol, incloses vaques sagrades territorials del mateix color polític. Una de les vies és intentar provocar patacades en les properes eleccions autonòmiques.
8. Tornant al tema matriu —que ens n’hem anat una mica—, una nota antipàtica: llegim a la caverna mediàtica espanyola titulars que diuen que Pedro Sánchez donarà a Catalunya un 182% més que a Extremadura. Ens agradaria saber en relació amb què. Al nombre d’habitants? Perquè, com que Catalunya té un 700% més de població que Extremadura, potser hem fet un mal negoci.
9. Si de cas, aquest joc de xifres —que respon a una fórmula que no ha canviat— indica que Extremadura ja estava al màxim possible de recepció de recursos, i altres territoris, no tan sols Catalunya, estaven infrafinançats. Per habitants i pels serveis transferits i prestats, que no és una qüestió menor.
10. El principi d’ordinalitat és quelcom tan “bolivarià” que té el seu origen en el sistema federal alemany. Recordeu que la idea no és que els territoris “pobres” aportin als “rics”, com manté la dreta espanyola. És, “simplement”, que després d’exercir la solidaritat, ningú perdi posicions en l’escala de renda resultant.
11. És això insolidari? Doncs no. La solidaritat continua existint, però se li posen uns topalls raonables. Bàsicament perquè la idea és que algun dia la solidaritat deixi de ser necessària. És a dir, que no esdevingui quelcom estructural. Algun dia els territoris que reben hauran de deixar de rebre, perquè s’hagin normalitzat, i no haurà de passar res.
12. Consti que el fet que Alemanya no s’hagi equilibrat internament després de la reunificació —i ja en fa 35 anys— potser no parla gaire bé del sistema. Menys encara quan aquestes desigualtats territorials són un dels combustibles de l’extrema dreta.
13. Però passen dues coses. Una, que la fórmula està dissenyada per assolir objectius a llarg termini. L’altra, que hi ha un principi de proporcionalitat i equilibri que ha permès a Alemanya funcionar molt bé després dels episodis més negres de la seva història.
14. Si de cas, potser els alemanys necessiten flexibilitzar una mica el seu sistema i donar una generosa empenta a la situació, ni que sigui a títol d’evitar mals majors. Potser “repetir” l’esforç dels primers anys de la reunificació. Al capdavall —i allà els ha de sonar—, el canceller de la unificació del segle XIX, Otto von Bismarck, va inventar polítiques, encara vigents i imitades arreu, per invertir en la pau social.
15. I aquí? L’Estatut de 2006 va recollir l’ordinalitat, més per la insistència de qui era conseller d’Economia del primer tripartit, Antoni Castells, que per la fe federalista del PSC. No oblidem tampoc que Pasqual Maragall, un visionari en tantes coses, ho tenia també clar.
16. Podeu pensar que el pare de la pàtria de les darreres dècades —i malgrat mogudes corruptes— ha estat Jordi Pujol. Maragall, però, va ser capaç de mirar una mica més enllà del “peix al cove”. Digueu-li estructurar coses, fins i tot dins d’un model poc satisfactori. I no és que fos independentista, no…
17. Però l’ordinalitat maragalliana va ser la primera que el Constitucional es va carregar. La sentència és claríssima. Al llarg del text, els articles que s’anul·len o es reformulen surten per ordre numèric, llevat de l’ordinalitat, que apareix en primer lloc. Abans que qualsevol referència nacional, cultural o lingüística, que fins i tot figuraven abans en el text.
18. Tot i el component psicològic, que forma part de l’equació, era un assumpte de calés. Only business.
19. Es tocava un determinat statu quo? Doncs justa la fusta. Era que algunes comunitats poguessin rebre una mica menys —una mica, eh?— o, més aviat, que era imperdonable que els “paganinis” històrics posessin una mica menys —una mica, eh?—.
20. Aquí no som gens d’un tal Duran i Lleida, que el 2011 deia que els pagesos andalusos rebien el PER (Plan de Empleo Rural) per passar-se el dia al bar. Cal veure la situació de quan es va aprovar el PER, el 1986. Ni els molts abusos i corrupteles comesos en nom seu poden negar que el camp andalús, o l’extremeny, era ja no com el del caciquisme del segle XIX, sinó literalment com a l’edat mitjana.
21. Una altra cosa és plantejar-se si el sistema funciona, després de dècades, si l’atur i altres indicadors continuen igual o pitjor. No és de dretes, ni supremacista —ni ves a saber què poden dir-te—, preguntar-s’ho. És voler resoldre-ho de veritat, però sense ficcions ni enganys. I, per tant, no és qui paga necessàriament, sinó com es gasta.
22. Per anar acabant, el concert econòmic deu ser l’únic encaix en què una gran part de Catalunya, inclosa la independentista, podria sentir-se còmoda dins d’Espanya. Bé, hi ha una part de Catalunya, coincident amb l’actual govern català, que potser no. Els votants més identificats amb la pertinença a Espanya, tampoc.
23. Les mateixes dades mostren també que al voltant d’un 25% de catalans es consideren “més catalans que espanyols”, un percentatge similar als que es consideren “només catalans”. En canvi, els qui se senten “només espanyols” i “més espanyols que catalans” representen cadascun d’ells un 5%.
24. L’interrogant, en realitat, és si un tracte econòmic diferent —diferent de veritat del “peix al cove”— serveix. Perquè és clar, oposar-se a rebre 4.700 milions d’euros extra és difícil a priori. Però és el de sempre, com hem explicat en punts anteriors. En aquesta ocasió, obligat per part de Madrid per la situació que hi ha allà; que si no… seria el de sempre.
25. I si canviar una fórmula matemàtica sense transcendència constitucional és pràcticament impossible, podria canviar-se la Constitució espanyola amb les majories necessàries i gairebé inviables?
Fes el teu comentari