Als anys vuitanta va aparèixer una pastilla amb un nom que semblava tret d’un futur optimista: Prozac. Una càpsula verda i blanca que prometia una cosa extraordinàriament atractiva: estar bé sense haver d’afrontar gairebé res. No calia canviar la vida, ni revisar decisions, ni travessar processos incòmodes. Només calia ajustar la química. Elegant. Net. Modern. I, sobretot, ràpid.
Avui ja no sempre es diu Prozac. Ha canviat de marca, de presentació i de discurs. Però tranquil: l’essència és exactament la mateixa. La molècula continua allà, fidel i silenciosa: la fluoxetina. Química pura. Una fórmula pensada per regular l’ànim i fer-lo compatible amb el món. Una molècula per ser feliç. O, com a mínim, per no notar gaire quan no ho ets.
I no ens enganyem: la idea és brillant. Perquè sentir és pesat. El dolor incomoda. La tristesa s’allarga. Molesta! El dol no respecta terminis. Tot això fa perdre temps, energia i bona imatge. Així que millor una solució moderna: no canviar el que vius, sinó com ho sents. No tocar el problema, sinó la percepció.
Amb el Prozac no va arribar només una pastilla. Va arribar una nova manera de pensar. La felicitat deixava de ser una experiència humana irregular per convertir-se en un “ajust químic”. Un paràmetre regulable. Massa trist? Baixa-ho. Massa intens? Modera-ho. Massa viu? Rebaixa-ho una mica. Com el volum del mòbil. Com la brillantor de la pantalla. Com qualsevol cosa que molesta.
Així va néixer la felicitat química: estable, previsible, homologable. Una felicitat que no fa soroll. Amb els anys, aquesta lògica s’ha normalitzat fins a convertir-se en norma social. Avui no se’ns demana que visquem bé; se’ns demana que estiguem bé. Sempre. O, com a mínim, que no sembli el contrari. La felicitat ja no és una emoció possible, és una obligació. Un certificat de bona adaptació. Un requisit mínim per circular sense problemes.
Si no estàs bé, alguna cosa falla. I gairebé sempre s’assumeix que falles tu.
Això és la “happycràcia”: un règim suau, educat, ple de somriures i frases positives, però amb molt poca paciència. Pots estar malament, sí, però poc. Amb discreció. I després toca espavilar. Amb actitud. Amb eines. Amb solucions. I, si no pots, no passa res: la química ja ho farà per tu.
La molècula fluoxetina no promet alegria. Promet estabilitat. No et fa tocar el cel, però evita el soterrani. Allisa les arestes. Suavitza els cops. Converteix la vida en una línia recta emocionalment acceptable. Una vida equalitzada com un amplificador: baixem greus, rebaixem aguts, limitem pics. Tot el que desborda es corregeix. Tot el que incomoda s’atenua. Una molècula que ens ajusta el cervell: ni massa fort, ni massa intens, ni massa real. Una vida ben equalitzada, estable, funcional. Asèptica.
El problema no és l’equilibri. El problema és la por al volum. A sentir massa. A voler massa. A trencar la mescla. Així que retallem entusiasme, comprimim desig, filtrem ràbia i anomenem maduresa a viure sense sorolls. El resultat és una existència que no distorsiona, però tampoc vibra.
Feliç? Sí.
Però vius com un zombi educat.
No plores gaire.
No t’indignes massa.
No estimes fins al fons. Però funciones. I això, avui, és el que importa.
El gran triomf cultural del Prozac no és farmacològic, és simbòlic. Ens ha convençut que sentir poc és millor que sentir molt. Que una vida plana és més segura que una vida intensa. Que l’estabilitat emocional —encara que sigui química— és preferible a qualsevol sacsejada que obligui a replantejar res.
Així acabem confonent benestar amb absència de conflicte, calma amb anestèsia, felicitat amb insensibilització. I el pitjor és que ens sembla desitjable. Però una vida sense baixos tampoc té alçades. Una existència sense fricció no transforma res. Si sempre estiguéssim bé, no aprendríem res. No canviaríem res. No milloraríem res. Ens quedaríem exactament on som, però una mica més adormits.
Els moments difícils no són errors del sistema. Són avisos. Són cruïlles. Són vida. Però això és lent, incòmode i poc eficient. I no encaixa amb un món que prefereix solucions immediates i emocions domesticades. Per això triomfa la molècula. Per això paguem per no sentir. Per això preferim la drecera.
Potser el veritable èxit del Prozac —i de la fluoxetina— no és haver ajudat persones concretes, sinó haver-se convertit en ideal cultural. La promesa que no sentir també és una forma de felicitat. Que viure anestesiat és millor que viure remogut. Que l’objectiu no és estar viu, sinó no molestar.
I així anem fent: somrient el just, sentint el mínim indispensable, estimant amb moderació, indignant-nos només quan toca. Tot regulat. Tot estable. Tot sota control.
I si algun dia, per error, alguna cosa et sacseja una mica massa —una pèrdua, una pregunta, una incomoditat que no marxa—, no cal patir. Sempre hi ha una molècula preparada per recordar-te el gran mantra del nostre temps:
No sentir també és una forma de felicitat.
Sobretot si és química.
Sobretot si no incomoda a ningú.
Fes el teu comentari