Mentides

Una de les meves sèries de culte és House. No perquè m’hagi despertat cap vocació mèdica (soc un metge frustrat —però un farmacèutic i docent orgullós—), sinó perquè em va inocular una idea molt més infecciosa que qualsevol bacteri o virus patogen: “tothom menteix”. Menteix sense pietat!.

El Dr. Gregory House interpreta un metge brillant, misantrop funcional, addicte a la vicodina (un medicament per al dolor)  i està condemnat sense pietat, a un dolor crònic que li recorda constantment que la vida no és cap anunci de iogurts desnatats. No parteix mai de la confiança. Parteix de la sospita. Assumeix que el relat del pacient està premeditat. Que hi ha omissions, matisos interessats, silencis estratègics. Els pacients maquillen hàbits, edulcoren excessos, ajusten cronologies. No perquè siguin malvats, sinó perquè volen conservar una certa dignitat davant del diagnòstic que li espera. Si admeten que beuen massa, que fumen massa o que fan estupideses recurrents, la malaltia deixa de ser un accident biològic i es converteix en conseqüència. I les conseqüències fan més mal que els símptomes.

Durant molts anys vaig mirar la sèrie amb la tranquil·litat confortable de qui pensa que tot això va d’uns altres. M’intentava la sèrie. Jo no soc així, em deia. Jo soc transparent. Sincer. Gairebé un referent moral amb Wi-Fi. Sobretot quan saps que la gent hi ha gent que et mira i et tenen com a referent—i encara més si ets pare, docent, adult funcional amb opinió formada. Fins que un dia vaig entendre que la frase no era clínica, era humana. El problema no és que la gent menteixi al metge o al farmacèutic. El problema és que la mentida és una tecnologia social d’alta precisió que tots utilitzem. I jo, evidentment, també la faig servir.

No sempre de manera escandalosa. No amb trames elaborades ni coartades cinematogràfiques. Sinó amb subtilesa. Amb coherència interna. Amb una convicció tan sòlida que gairebé mereixeria premi.

Mentir per protegir-se: La primera justificació sempre sona impecable: molts cops mentim per supervivència, per autoprotecció. I és cert. La veritat pot comportar càstig, deteriorament d’un vincle o pèrdua de reputació. La veritat és cara; la mentida, comparativament, surt a compte.

Si dic “m’he equivocat”, quedo exposat.
Si dic “he tingut temor”, desmunto la imatge de fortalesa.
Si dic “he estat injust”, m’obligo a reparar.

En canvi, si afirmo que “les circumstàncies eren complexes”, redistribueixo la responsabilitat amb elegància. No nego el fet; el dilueixo. El converteixo en una situació desafortunada en lloc d’un error propi. Ens agrada parlar d’honestedat mentre no impliqui conseqüències. Defensem la transparència com qui defensa la dieta saludable… sempre que no ens treguin el pastís. La mentida no elimina el problema, però redueix el soroll emocional. I, sobretot, redueix la incomoditat. I la incomoditat és l’únic pecat que realment no suportem.

La moral amb calculadora: Més enllà de la protecció hi ha el càlcul. Cada mentida, per mínima que sigui, passa per un filtre implícit: què hi guanyo i què hi arrisco?

Si exagero una competència, potser obtinc una oportunitat.
Si minimitzo un error, potser salvo una relació.
Si ometo un detall, potser evito una discussió.

El cervell no projecta imatges boniques, però sí que fa un balanç ràpid. Si el benefici percebut supera el risc de ser descobert, la mentida sembla “raonable”. Si el risc és alt, emergeix la nostra passió sobtada per l’ètica. No és que siguem maquiavèl·lics. És que som adaptatius. I l’adaptació, quan ens convé, es disfressa de principi. No dic que manipuli. Dic que gestiono contextos.  No dic que especuli amb la veritat. Dic que matiso.

El llenguatge és com un bisturí: pot tallar o pot dissecar. I sovint el fem servir per operar la realitat fins que encaixi amb la versió que ens resulta més suportable.

Salvar la identitat: El mecanisme més refinat no és la mentida conscient, sinó la que neix de la necessitat de coherència interna. Tinc una autoimatge: soc responsable, empàtic, decent. Quan faig alguna cosa que contradiu aquesta versió prèmium de mi mateix, apareix la dissonància. No és filosòfica. És física. Inquieta. Davant d’això, tinc dues opcions: revisar la identitat o reinterpretar l’acció. Revisar-la implica admetre que potser no soc tan coherent com penso. Reinterpretar l’acció és molt més còmode.

Així, una decisió egoista es converteix en “posar límits”.
Una omissió es transforma en “prudència”.
Un silenci incòmode passa a ser “respecte”.

No invento fets. Ajusto l’etiqueta.

No busquem tant la veritat com l’estabilitat identitària. Necessitem continuar sent “bona persona”. I si la realitat no encaixa, retocarem la realitat abans que la identitat. És més barat emocionalment.

La temor de quedar com un imbècil: Hi ha mentides que no neixen de l’ambició, sinó de les mateixes inseguretats. Temor de no poder estar a l’altura, de no ser suficient. Temor de no destacar. Temor de quedar com un mediocre.

Exagero un èxit perquè temo no impressionar.
Maquillo una dada perquè temo quedar exposat.
Ometo una feblesa perquè temo perdre estatus.

No és malícia. És fragilitat amb ambició.

En un entorn on la percepció és moneda de canvi, la temptació d’editar la pròpia imatge és gairebé inevitable. La versió crua potser no sedueix; és poc atractiva, en canvi, la polida, “la mentida” sí que ho és.  La mentida esdevé una armadura. No ens fa invulnerables, però ens dona la il·lusió de control. El problema és que, si vivim massa temps dins d’una versió editada, acabem confonent el filtre amb la realitat. I aleshores ja no sabem on acaba el relat i on comencem nosaltres.

Les mentides pietoses: Les mentides dites “per no fer mal” són el nostre exercici favorit d’hipocresia sofisticada.

“No li ho he dit perquè no volia fer-li mal.”
Sona empàtic. 

Sona convincent. 

És creïble.

Però sovint hi ha una capa menys heroica: no vull gestionar la seva reacció. No vull sostenir la seva decepció. No vull afrontar el conflicte. No vull sentir-me responsable del seu malestar. Així que callo. I ho batejo com a compassió.

La mentida pietosa pot tenir una funció protectora real, sí. Però també és una forma d’evitació emocional. Ens permet sentir-nos bons mentre esquivem la incomoditat. Som generosos… sempre que el cost sigui assumible i no desgasti massa.

L’autoengany invisible: La mentida més enrevessada no és la que explico als altres. És la que m’explico a mi mateix. És ofuscada. Quan una justificació sona massa coherent, massa rodona, potser no és lucidesa: és autoengany. Si em repeteixo que actuo per principis quan en realitat actuo per conveniència, consolido una narrativa que acaba definint la meva identitat. I aleshores ja no cal mentir activament: visc dins d’una ficció estable.

Aquesta és la mentida més perillosa, perquè no es percep com a mentida. Es percep com a coherència. Com a maduresa. Com a integritat. És una novel·la amb molt bona crítica interna i cap editor extern.

Diagnòstic final: Quan el Dr. House afirma que “tothom menteix”, no insulta als seus pacients. Descriu un mecanisme adaptatiu. Mentir serveix per gestionar la imatge, reduir riscos, obtenir beneficis i preservar la identitat. No és una anomalia moral; és una habilitat social sofisticada. La qüestió no és eliminar la mentida —seria inviable i probablement ens deixaria sense vida social—, sinó reconèixer quan està operant. Detectar quan la justificació és una cortina que ho tapa tot. Quan l’altruisme és comoditat. Quan la prudència és por. Durant anys vaig mirar la sèrie House, com si fos una sèrie mèdica. Ara l’entenc com un documental incòmode.

Perquè el diagnòstic no era sobre els pacients. 

La mentida parlava sobre mi.

El que realment molesta no és que tothom menteixi.
És descobrir fins a quin punt jo també ho faig.

I que, si m’assec a la llitera i responc sense matisos, potser el metge no necessitaria proves complementàries.

Només una pregunta ben formulada.
I el silenci suficient perquè jo mateix m’escolti.

*Toni Pons