Catalunya està col·lapsada. Els trens no funcionen, els usuaris no arriben a l’hora a les feines, igual treballadors que estudiants, com la gent que ha d’anar als metges o a altres obligacions. Les autopistes i les carreteres estan sobrepassades sense haver-se calculat que, haver-les constituïdes com a gratuïtes o que els trens no funcionessin, provocaria el caos. Els mestres estan en vaga sovint, sobresaturats i cobren menys que a altres indrets d’Espanya. La sanitat pública es queixa també dels sous que perceben i de les hores extres que han de treballar. Els pagesos no poden viure de la seva dedicació a la terra, els pastors han de tancar les seves explotacions per la manca de rendiments, quan tan necessàries són per netejar les terres que s’han quedat ermes. Els joves se’n van dels pobles petits i marxen a treballar fora, i la població s’envelleix, mentre que la pagesia no té relleu professional. Els serveis socials no disposen de suficients recursos per atendre les necessitats. Els pescadors, amb els dies que els permeten pescar, han d’abandonar la feina i no cobreixen les despeses que han de suportar. La burocràcia administrativa es menja la majoria dels serveis i, per qualsevol gestió, es necessita paperassa que mai no s’acaba. Resulta de rebut tants caos que patim tots a la vegada?
Passem dels vuit milions d’habitants quan, en temps del president Pujol, vam arribar als 6 milions, com havent aconseguit una gran fita. I es preveu que, dins de 10 anys, en serem uns deu milions, que es concentraran preferentment a les zones més poblades, coincidint que són els llocs que pateixen més la manca dels serveis essencials. I l’explicació, quina és? Catalunya necessitava un finançament constant que sempre se li ha negat i ara tot ha explotat tot a la vegada.
Però el més greu és que paguem més que cap altre espanyol i els diners que aportem no ens retornen per atendre els serveis que necessitem. A més dels impostos que van a parar a l’Estat, en paguem d’altres municipals i de la Generalitat que, a indrets com Madrid, hi estan exonerats. I, en canvi, a la capital d’Espanya, cada campanya pressupostària, s’inverteix molt més del que s’ha aprovat prèviament als pressupostos generals de l’Estat, en una proporció més que doblada i, a vegades, triplicada. Tant és així que s’aprova cent i s’acaba invertint en obres públiques i altres serveis sorgits dels fons de l’Estat més de 170. En canvi, a Catalunya, quan se’n pressuposten 100, la majoria de les campanyes mai s’arriben a invertir ni la meitat. I així, l’abandó d’inversions que s’haurien d’haver realitzat a les vies fèrries, als trens, a les màquines i a les estacions, durant anys no s’han fet, i conseqüentment, encara actualment, són uns 400.000 persones afectades que, per arribar a la feina o atendre les seves necessitats, han d’usar els busos o els cotxes particulars. Amb això arriba el nou caos quan tampoc a les carreteres i a les autopistes no s’hi ha invertit prou.
“El govern de tots”, com afirmen els socialistes, ho pretenen arreglar tot al so de la música amb bombo i platerets, com si es tractés d’una festa major de poble. I així van comarca per comarca, repartint milions per construir ponts, hospitals, escoles, residències d’avis, pavellons esportius i centenars d’obres més, que mai no podran veure la llum perquè, sense la lluentor dels diners que havien d’arribar durant anys, pagats per nosaltres sense invertir-los a casa nostra, tot són falòrnies, enganys i promeses!
Ni que ara arribessin de cop, com han escanyat tant la hisenda catalana durant anys, les necessitats són tantes que les infraestructures, moltes, s’han de començar des de zero. Amb el creixement demogràfic actual, es necessitarien dotzenes d’anys per posar a to el nostre país. I això, Espanya no ho pot consentir, manin els uns o els altres, les esquerres o les dretes. Catalunya ha d’estar relegada a una simple colònia i el govern de tots ara ens pren per domesticar. Si durant tres-cents anys no ho han aconseguit, com uns senyors que regalen duros a quatre pessetes enganyant a tota hora, com ho podran aconseguir?
L’exemple el tenim quan Rajoy, en haver-hi els primers moviments independentistes provocats pel seu govern en denegar l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, venia a Barcelona a “repartir millones”, i a la vegada feia treballar la policia patriòtica per acusar la família Pujol Ferrusola amb proves falses, feia petar el banc d’Andorra i creava imaginaris maletins de diners que es portaven a aquest banc, mogudes des del restaurant de la Camarga pel nefast personatge d’Alícia Sánchez Camacho del PP amb la complicitat del diputat socialista José Zaragoza. I així naixia el dret a decidir. Van atemptar descaradament amb documents falsificats contra Xavier Trias o contra Artur Mas. El moviment independentista explotava a tota Catalunya com la pólvora i el poble es revolucionava. I segueix l’exemple amb el govern de Sánchez, que diu que no cedirà l’IRPF a Catalunya i, en canvi, Salvador Illa pensa aprovar els pressupostos amb els vots d’ERC. Tot una incògnita!
Però la persecució continua pel “govern de tots”, amb la complaença del PSOE i els tribunals a les ordres del PP. Fan treure les banderes catalanes quan guanya Oriol Cardona el podi als Jocs Olímpics d’Hivern o pretenen empresonar un manifestant contrari a la visita del rei a Montserrat, que portava una senyera lligada dalt d’una canya de pescar, acusant-lo que es tractava d’un estri que va pegar i ferir l’orella d’un mosso d’esquadra. Aquesta acusació va quedar demostrada que era falsa i que la consellera Parlon havia mentit, en seu parlamentària. També al jutjat, l’acusat va ser absolt ensenyant les fotos corresponents pels advocats defensors. Quina pena fa que ni a casa nostra puguem manifestar-nos demostrant la nostra catalanitat i que siguin atacades impunement les llibertats nacionals del nostre país! Aquests dies passats he estat 10 dies a una zona turística de Mallorca i a diferents indrets m’han dit de males maneres que els havia de demanar les consumicions en “español porque estamos en España”. I així anem, estimats lectors! Ens volen castellanitzar sigui com sigui i privar-nos de la nostra llibertat de sentir-nos catalans. Fa molta pena!
Anton Monner
Fes el teu comentari