1. El Tribunal Suprem dels Estats Units ha tombat la política d’aranzels de Donald Trump. Amb quins arguments? En són dos.
2. El primer, que el president havia invocat una llei de poders econòmics d’emergència, que data del 1977. I els magistrats han dit que no hi ha cap situació que ho justifiqui. El segon, que per tant correspon aplicar la legislació ordinària. I que segons la Constitució els impostos i taxes (que inclouen els aranzels) només els pot aprovar el Congrés.
3. És una rebolcada important, també per dos motius. Un, que la revocació pot implicar la devolució dels imports ja cobrats, fet que comportaria un senyor daltabaix econòmic. L’altre, que sort que l’actual Suprem nord-americà estava controlat per Trump, gràcies als nomenaments que va poder fer en el seu primer mandat, fins a arribar a un 6 a 3.
4. Dades històriques a peu de pàgina… La Constitució americana és coneguda per establir un sistema d’equilibris i contrapesos, destinat a evitar arbitrarietats. Des del principi, però, molts presidents han intentat augmentar els seus poders apel·lant a urgències diverses. Sovint posant-hi més pa que formatge.
5. Un cas “sonat” i il·lustratiu… L’any 1952, el president Harry Truman va ordenar incautar les indústries de l’acer per evitar una vaga. Era en plena guerra de Corea i Truman va argumentar que s’aturaria la producció militar. I que això, de retop, posava en perill les tropes al front.
6. El Suprem ho va aturar dient que el president no tenia autoritat per a prendre aquella decisió, sense el vist-i-plau del Congrés. Tot i centrar-se en l’aspecte competencial de la qüestió, la sentència no s’estava ironitzant una mica.
7. En una vaga de quatre dies, quantes planxes d’acer deixaran de produir-se exactament? I quants tancs deixaran de sortir de les fàbriques? I tot plegat li serà algun problema a un país que té milers de tancs, provinents de la Segona Guerra Mundial i dels primers temps de la Guerra Freda, tants que no sap què fer-ne?
8. Era una reducció a l’absurd, que deixava amb les vergonyes a l’aire un intent de vulnerar el dret de vaga per la porta del darrere. Truman en tenia trajectòria: el 1946, va prendre el control dels ferrocarrils durant una vaga i li va faltar mig telenotícies per a militaritzar els ferroviaris.
9. Certament, l’època era convulsa. Tot i que els Estats Units havien guanyat la Segona Guerra Mundial, de la qual havien emergit com a primera potència internacional, la transició d’una economia de guerra a una de temps de pau va ser molt incòmoda, per dir-ho fi. Això no treu que pel mig hi haguessin rampells autoritaris.
10. Consti que sovint no era la controvèrsia de torn, ni en Truman ni en casos anteriors i posteriors, sinó un intent d’aprofitar-la per a crear un precedent que emparés, de facto, un augment del poder presidencial.
11. Potser Trump no allarga tant. Però és un fetge amb potes. La primera vegada que va verbalitzar que el món odiava Amèrica, i que calia fer-la gran de nou, tirant del seu poder comercial, sabeu quan va ser? Doncs fa una trentena d’anys, en un moment en què els seus negocis passaven problemes de tresoreria, va anar a Japó a buscar préstecs i va tornar de buit.
12. Sovint es diu que els tirans s’expliquen pels seus traumes passats, una lectura psicològica molt pertinent. Trump no és tècnicament un tirà, malgrat que moltes de les seves formes sí que ho siguin. I, per descomptat, referir-se a les seves actituds “hepàtiques” és una mera forma de parlar. Digueu-ne visceralitat, si voleu.
13. Si voleu ampliar coneixements sobre aquesta matèria, us recomanem la lectura d’una obra de referència: “La presidència imperial”, del tractadista polític Arthur Schlesinger Jr. Editat el 1973, el llibre és una anàlisi històrica de com els presidents dels Estats Units s’han anat apropiant d’una autoritat que excedia la que els atorgava la Constitució.
14. No és un llibre fàcil de trobar. Aquí el vam comprar, fa una pila d’anys, veient-lo per casualitat al mercat dominical de Sant Antoni de Barcelona, després d’anys de recerca infructuosa. Però per internet el trobareu, a un preu un pèl excessiu. Paga la pena?
15. Equival a dos gintònics dels normalets en bars “pijos”. Per tant, sí. La informació que s’aconsegueix llegint-lo és bàsica per entendre la política nord-americana. Sobretot, tal com allí veuen i funcionen les coses, que no acostuma a coincidir amb la visió que en tenim des d’aquesta banda de l’Atlàntic.
16. I fins i tot així, aquesta obra també ens permet entendre millor com funciona la política europea. Que pretén sovint ser diferent a l’americana, però que de vegades tendeix a imitar-la, i no sempre en la millor part.
Toni Gallardo
Fes el teu comentari