L’atac militar dels EUA i Israel contra l’Iran ens situa davant un escenari geopolític inquietant: el final de la diplomàcia i de la cooperació per a la resolució dels conflictes. Per contra, s’imposa la diplomàcia de la força, ignorant els consensos globals assolits des de la postguerra. En un exercici d’unilateralisme que desborda els límits de la legalitat internacional —i fins i tot de la mateixa arquitectura constitucional nord-americana—, assistim a una reedició de la Doctrina Monroe en el marc de l’aplicació de la nova Estratègia de Seguretat Nacional de l’administració Trump, basada en la ingerència per la força. Després de l’atac il·legal contra Veneçuela, ara és l’Iran qui rep els bombardejos, sense oblidar les amenaces persistents contra Cuba i les pressions sobre Groenlàndia, així com el suport estratègic a formacions d’ultradreta a escala global.
Aquesta ofensiva contra Teheran no és fruit de l’atzar, sinó d’una voluntat deliberada de forçar un canvi de règim supeditat als interessos estratègics de Washington i Tel-Aviv. Sota un relat de promoció de la democràcia i les llibertats —conceptes sovint buidats de contingut en la praxi de Donald Trump—, s’amaga una gestió autoritària de la política exterior que tensa els equilibris globals fins a límits desconeguts. És especialment reveladora la sintonia amb Benjamin Netanyahu, qui sembla haver optat per incendiar el Pròxim Orient com a mecanisme de supervivència política personal, en el que només es pot descriure com una perillosa fugida cap endavant després de la massacre a Gaza.
Resulta alarmant com aquestes intervencions eludeixen sistemàticament el control del legislatiu, erosionant els mecanismes que haurien de garantir la salut democràtica dels EUA. Aquesta pulsió autoritària aplica una doble moral èticament insostenible, ja que s’invoca la tirania per justificar sancions i atacs contra l’Iran mentre, simultàniament, es manté un silenci còmplice davant d’altres autocràcies de la regió que, tot i menystenir els drets i les llibertats dels seus pobles, gaudeixen de l’estatus d’aliats regionals. Aquesta Realpolitik selectiva demostra que l’objectiu final no és la democratització, sinó el control geoeconòmic i estratègic de la regió i del petroli.
L’agressió unilateral contra l’Iran és el símptoma definitiu de la mort anunciada de l’ordre multilateral i de les Nacions Unides. En lloc d’apostar per la diplomàcia, s’ha optat per una deriva bel·licista que recorda la llei del més fort pròpia del Vell Oest. Aquesta estratègia no només agreuja la inestabilitat global, sinó que posa de manifest la decadència del lideratge d’una potència —cada cop menys hegemònica— que, incapaç de generar i liderar grans consensos, recorre a la força per dominar la regió i, també, per tapar les seues pròpies misèries internes, com el cas Epstein. En definitiva, ens trobem davant d’una transició cap a un escenari de caos en què l’erosió de la legalitat internacional ens aboca a un futur de conflicte permanent que causarà una nova crisi humanitària i econòmica.
*Jesús Gellida, politòleg i escriptor
Fes el teu comentari