Avui escric aquest article sobre els Premis Goya, celebrats el passat dissabte a Barcelona en la seva 40a edició. Barcelona es vestia de gala per rebre de nou la cerimònia després de 26 anys, en una nit carregada de simbolisme i emoció. Per a mi, és molt més que una cita anual amb el cinema: és una tradició familiar, una conversa compartida amb la meva germana Ruth pel WhatsApp. Era una gala que ens tocava de prop.
Sempre he sigut un apassionat del teatre i del cinema; de petit fins i tot vaig formar part d’una agència d’actors. He crescut amb el respecte per l’escenari, per la interpretació i per l’esforç invisible que hi ha darrere de cada producció. A casa m’han ensenyat a mirar el cinema i el teatre amb mirada crítica però també amb sensibilitat, entenent-los com una eina cultural poderosa, capaç d’explicar-nos com a societat. Per això, cada any espero aquesta gala amb la mateixa il·lusió que els Premis Gaudí: no només per veure qui guanya, sinó per celebrar la cultura. I aquest any, encara més especial.
L’emoció ha estat doble amb la nominació de la pel·lícula Sorda, un projecte que ens toca de prop i que representa molt més que una candidatura. Com a fill de Coda —com a fill d’una realitat que sovint ha estat silenciada—, aquesta nominació té un significat profund. No és només cinema; és visibilitat, és reconeixement, és dignitat.
Que una història com aquesta arribi als Premis Goya simbolitza un pas endavant en la representació de la diversitat i en la normalització de realitats que formen part del nostre dia a dia. És un recordatori que el cinema pot —i ha de— donar veu a totes les experiències, sempre des de la inclusivitat.
La celebració a l’Auditori Fòrum CCIB va deixar moments impactants. L’actuació de Bad Gyal interpretant rumba catalana va omplir l’escenari d’energia i arrels. Un dels instants més emotius va arribar quan Alba Flores va dedicar el seu record al seu avi, el guitarrista i pioner de la rumba catalana El Pescaílla, reivindicant la memòria familiar i cultural. També hi va haver homenatges a Joan Manuel Serrat, a Robe Iniesta i a la mítica cançó Amigos para siempre, que van despertar nostàlgia i orgull.
A més a més va ser especialment colpidor veure com el públic aixecava les mans per aplaudir en llengua de signes. Sobre l’escenari, Eva Libertad va reivindicar amb fermesa: “Cap persona sorda és muda”, exalçant la figura de les dones sordes i tancant amb un contundent “Visca la llengua de signes i el cinema inclusiu”. Paraules que van ressonar molt més enllà de la sala.
Vull felicitar especialment els guardonats vinculats a aquesta història:
— Álvaro Cervantes, millor actor de repartiment.
— Eva Libertad, millor direcció novel.
— Miriam Garlo, millor actriu revelació.
Avui escric des de l’orgull i des de l’emoció. Orgull per la tradició familiar que m’ha fet estimar el teatre, el cinema i la comunitat sorda. Emoció per veure com històries com Sorda arriben on mereixen arribar. Sigui quin sigui el resultat final, el simple fet de ser-hi ja és una victòria.
Vull felicitar tots els guardonats i guardonades, i fer una crida especial a més pel·lícules com Sorda i a més actors i actrius compromesos com ells. Llarga vida a la comunitat sorda i al cinema!
Perquè, com es va recordar amb força: “Ninguna persona sorda es muda. Tenemos identidad y voz propia”.
Perquè el cinema no és només entreteniment: és memòria, identitat i veu. I mentre hi hagi històries per explicar, sempre hi haurà una gala que ens recordi per què val la pena mirar-les.
*Guillem Carles Prieto, C.O.D.A
Fes el teu comentari