El matemàtic francès Blaise Pascal, ja ho va dir fa segles: “El cor té raons que la raó no comprèn.” I encara avui sembla que dins nostre hi hagi dues veus discutint constantment, com una parella que fa massa anys que conviu i ja no recorda per què va començar la discussió. La ment és ràpida, eficient i terriblement segura d’ella mateixa. Tot ho classifica, ho analitza i ho resol en qüestió de segons. No dubta gaire: calcula probabilitats, preveu conseqüències i et diu amb aire seriós que siguis sensat. Per a ella la vida és gairebé una equació. Si A passa, llavors B és la resposta correcta. Tan net, tan ordenat… tan ingenu.
El problema és que el cor no funciona amb fórmules matemàtiques.
El cor és aquell personatge imprevisible que entra a l’habitació sense avisar i llença totes les gràfiques per la finestra. És impulsiu, exagerat i dramàtic. On la ment veu dades, el cor veu significats. On la ment diu “no és una bona idea”, el cor respon: “potser no… però jo ho sento així”.
I aquí comença la guerra.
La ment intenta imposar ordre, disciplina: analitza, compara, calcula riscos. El cor, mentrestant, fa exactament el contrari. S’enamora de qui no toca, troba bellesa on no hi ha cap garantia i insisteix a sentir coses que la lògica considera absolutament inconvenients. La ment racionalitza ràpidament. És pràctica, eficient, gairebé arrogant. Li agrada pensar que controla la situació. Però el cor té una virtut que la ment no suporta: la paciència emocional. Les emocions no es resolen en un full de càlcul. Necessiten temps per travessar la realitat, per sedimentar-se, per convertir-se en alguna cosa comprensible.
Això desespera la ment.
Perquè la ment vol conclusions immediates: “això no convé”, “això és irracional”, “això no té sentit”. I el cor, amb una calma irritant, respon: “potser. Però encara no hem acabat de sentir-ho”.
La ironia és que tots dos es necessiten.
Sense la ment, el cor seria un caos sentimental permanent: decisions impulsives, entusiasmes absurds i naufragis emocionals setmanals. Però sense el cor, la ment convertiria la vida en un informe tècnic impecable… i profundament buit.
Pascal ho va entendre molt abans que nosaltres: els principis més profunds no sempre es dedueixen; sovint es senten. La raó construeix arguments, però el cor estableix el terreny sobre el qual aquests arguments poden tenir sentit. Així que la batalla continua dins nostre cada dia: la ment amb la seva calculadora moral, el cor amb el seu teatre emocional.
I, curiosament, la vida avança gràcies a aquesta tensió constant.
Perquè la ment vol tenir raó.
Però el cor —maleït sigui— sovint acaba tenint l’última paraula.
Toni Pons
Fes el teu comentari