(Im)possible

—És impossible.
—Impossible no existeix. Has de creure en tu mateix.
—Ah, clar. Se m’havia passat per alt!
—És el primer pas per superar qualsevol obstacle.
—Perfecte. Doncs crec una mica… i ja anem veient si la realitat s’adapta.
—No siguis negatiu.
—No, no. Soc pràctic. Tu poses la fe… i jo ja posaré la resta, sí això.

Aquí és on comença la funció. Aquesta confiança tan sòlida —sobretot quan és dels altres— que tot és possible té una virtut admirable: simplifica la realitat fins a fer-la suportable. La vida està plena de problemes i dificultats —això no ho discuteix ningú— però, pel que sembla, tot es resol amb determinació, valor i una autoconfiança ben col·locada.

Cada persona té la seva manera d’afrontar i veure el món. Alguns el miren de cara. Altres, amb una flexibilitat admirable, prefereixen mirar-lo de cul… i encara tenen la sensació que ho entenen millor. I, inevitablement, apareix la mateixa idea: confiar en tu mateix. Que sona molt bé. Sobretot perquè no exigeix gaire.

Però confiar en tu mateix no et treu la mandra, ni et resol els dubtes, ni et fa desaparèixer el cansament. No és una solució; és, com a molt, una predisposició amb molt bona reputació i una eficàcia bastant irregular. Mentrestant, hi ha frases que ens fan sentir productius sense haver fet res. Les llegim, assentim, i durant uns segons tenim la sensació que tot ha canviat. Sense moure’ns del sofà.

“Allò que sembla impossible és possible.”

I nosaltres ens ho creiem: perfecte. Problemes resolts. Tot era qüestió d’actitud. Com no se m’havia acudit abans? Potser per què estava ocupat intentant-ho de veritat?

Em fascinen les solucions comprimides: idees que semblen profundes, però que no exigeixen cap conseqüència. Frases que no demanen ni suor ni disciplina, només una mica d’entusiasme i, si convé, una bona imatge per compartir. D’aquestes que queden perfectes en una tassa. Tasses amb frases motivadores i missatges positius. D’aquelles de Mr. Wonderful, pensades per començar el dia amb bon humor, alegria i energia… sense haver de fer res especialment incòmode.

El problema —menor, gairebé decoratiu— és que entendre una frase no canvia res. Però et permet explicar-ho com si sí. I això ja fa servei. Després hi ha una altra frase més realista: “La victòria és la conseqüència de no haver estat derrotat.” Aquí ja no hi ha promesa. Hi ha resistència. I resistir no ven. No hi ha res a ensenyar quan l’únic que has fet és no abandonar. Però és precisament aquí on passa tot.

Perquè la victòria és una idea atractiva però poc útil en el dia a dia: llunyana, abstracta, perfecta per frustrar-te amb estil. No es pot perseguir directament. El que sí que pots fer és no ser derrotat. Que sona menys brillant, però és molt més real. Perquè la derrota sí que és concreta. I discreta. No arriba amb dramatisme, sinó amb petites concessions: avui no toca, demà tampoc, ja ho faré més endavant. I així, sense escenes, vas cedint. Fins que un dia mires enrere i tot allò que volies fer està guardat en un calaix.

No molesta.
No exigeix.
No retorna res.

I, curiosament, ningú fa un post sobre això. Potser perquè no queda bé.

I és aquí on es decideix tot. No quan tot va bé —això ho gestiona qualsevol— sinó quan comença a fallar. Aquí l’actitud deixa de ser una paraula bonica i es torna incòmoda. Ja no és semblar motivat, és fer el que toca quan no en tens gens de ganes. Continuar quan tot et convida a parar. La resta és demagògia.

Podem tenir plans impecables, estratègies brillants i objectius ambiciosos. I després arriba la realitat i ho desmunta tot amb una facilitat insultant. Llavors entens una cosa: l’estratègia sense operativa és decoració. L’operativa és la part invisible. On cada dia decideixes si continues o no. Sense públic, sense reconeixement. Només tu. I aquí la famosa autoconfiança perd encant. Perquè sí, creix amb petits èxits. Però abans hi ha petits esforços. I aquests no tenen gaire prestigi.

Mentrestant, la teva actitud es veu. No cal que diguis res. Si dubtes, si et mostres insegur, la confiança dels altres desapareix amb una elegància impecable. Però això no és el pitjor. El pitjor és quan aquest relat es queda a dins. Quan deixes de dubtar i comences a creure’t que no pots. Aquí ja no hi ha marge de millora. Perquè la derrota no arriba de cop: es construeix dia a dia. A base de petites renúncies, de decisions raonables… fins que deixen de ser-ho.

I és aquí —just aquí— on l’actitud deixa de ser una idea i es converteix en una ordre.

“No puc més” és una ordre.
“Puc seguir” també.

I el teu cos i el teu cap, fan cas a les ordres que tu els hi dones.

Dir-te que pots continuar no elimina res. Però et manté en joc. Dir-te que no pots és una manera eficaç de sortir-ne. I així es construeix això que després anomenem victòria. No perseguint-la. No idealitzant-la. Sinó evitant, amb una certa obstinació, la derrota.

“Qui resisteix, venç.” Sí, sona a frase de tassa. Però té un inconvenient: funciona. La victòria no arriba per bones intencions. Exigeix constància i una actitud sostinguda quan menys ve de gust. Dia rere dia. Decisió rere decisió. Perquè al final —i això és el més incòmode— no hi ha cap moment gloriós.

És no haver tirat la tovallola i persistir.

No acovardir-se!

La resta és narrativa. I sí, queda millor dir que has guanyat. Sembla que hi havia un pla. Però la realitat és més simple: no t’has rendit quan tocava, has insistit sense gaire sentit i has continuat sense res a celebrar. Això, si ho expliques bé, sona a victòria. Si no… és resistir.

No inspira gaire.
No ven llibres.
No queda bé en una tassa.

Però mira, funciona!

I amb això, jo ja en tinc prou!

*Toni Pons