Hi ha una idea molt estesa —i sorprenentment persistent— que diu que l’amor és una cosa estable. Una mena de sentiment pur, immutable, que travessa el temps intacte, com una ampolla de vi que millora sola al celler de la vida.
Sí. És clar.
Tu t’ho creus? Jo no.
Després hi ha la realitat: la mateixa persona, amb el mateix cor —teòricament—, estimant de maneres completament diferents segons l’edat, el moment vital i el nombre acumulat de decepcions gestionades amb més o menys dignitat.
Perquè no, no estimes igual als 18 anys que als 30 o als 50. No perquè l’amor canviï —aquesta abstracció sempre queda molt bé en frases boniques i molt poc útils—, sinó perquè tu vas canviant. I, amb una mica de sort, fins i tot aprens alguna cosa entre error i error. Però tranquil: cada etapa té el seu encant. I, per descomptat, les seves petites trampes.
Als 18 anys: l’amor com a espectacle pirotècnic (sense manual d’instruccions): En aquesta etapa vital no t’enamores. Les coses succeeixen. Com una tempesta sobtada o una decisió política inexplicable: apareix, t’afecta profundament i no tens gaire clar com gestionar-ho.
Tot és intens. Però intens de veritat, no aquest “intens” de postureig emocional que vindrà després. Aquí és intensitat sense filtres, sense estratègia i sense cap mena de protocol de seguretat. Una pluja d’estiu que cau amb entusiasme, sense preguntar si et va bé ni si portes paraigua.
Descobreixes l’amor com qui descobreix un nou sentit. Fins aquell moment, veies, senties, tocaves… i, de cop, també estimes. I et sembla una idea magnífica fer servir aquest nou superpoder sense cap mena de pràctica prèvia. Perquè, evidentment, si una cosa et desborda, la millor opció és improvisar.
Idealitzes. Amb una alegria admirable. Veus el millor de l’altre i la resta la completes tu amb imaginació. Però no una imaginació discreta, no. Una imaginació expansiva, gairebé artística. No és que no vegis defectes. És que els reconverteixes en virtuts amb una facilitat que faria enveja a qualsevol departament de màrqueting:
“És que és molt impulsiu” —llegeix: no controla res.
“És molt lliure” —llegeix: desapareix quan vol.
“Té un caràcter fort” —llegeix: discutir amb aquesta persona és una activitat de risc.
Però tot encaixa. Perquè ha d’encaixar. Perquè estàs massa ocupat sentint per qüestionar res. A més, no només estimes l’altre: t’estàs construint a tu mateix en temps real. Cada relació és una mena de laboratori emocional on vas descobrint qui ets… mentre comets petits errors estructurals.
Hi ha fusió. Molta. Tot és “nosaltres”. Els límits són una cosa que sona bé en teoria, però que a la pràctica sembla bastant decorativa. Si l’altre està malament, tu estàs malament. Si l’altre dubta, tu entres en crisi existencial. És eficient: una sola persona pot desestabilitzar completament dues.
No tens criteri. Però tens veritat. I això és el que salva aquesta etapa del desastre absolut: el que sents és real. Brut, exagerat, una mica caòtic… però real. No tries estimar. Et passa. Et cau a sobre. I tu, amb una confiança admirable, decideixes que això ja ho aniràs entenent sobre la marxa.
Espòiler: no ho entendràs. Però ho viuràs amb una intensitat que, més endavant, trobaràs a faltar… encara que et costi admetre-ho.
Als 30 anys: l’amor com a projecte vital (amb full de càlcul emocional): Parlo amb coneixement de causa. Aquí ja no arribes de zero: acumules experiència, històries i alguna decisió discutible. Has estimat, t’han estimat i, amb perspectiva, també has idealitzat persones clarament incompatibles amb la teva salut mental. D’alguna manera, n’has après. No sempre el que tocava, però prou per mirar l’amor amb uns altres ulls.
Ara l’amor ja no és només una experiència. És una construcció. Una cosa que es pensa, es negocia i, si tot va bé, es planifica: fills, hipoteca, estabilitat… amb una certa voluntat de futur.
Ja no et preguntes només “què sento?”, sinó també:
— Això és viable?
— Ens entenem o només ens suportem amb estil?
— Estem construint alguna cosa o simplement allargant una bona conversa?
Apareix el concepte estrella: projecte. L’amor ha de tenir una direcció. Ha de ser funcional. Ha de passar uns mínims estàndards de qualitat emocional. Idealitzes menys. O això et dius mentre continues fent equilibris mentals per justificar coses que, en el fons, ja saps que no encaixen del tot.
“Sí, costa comunicar-se, però és que jo també soc complicat.”
“Sí, hi ha coses que no funcionen, però cap relació és perfecta.”
Has canviat la ingenuïtat per una versió més sofisticada del mateix mecanisme. Hi ha més límits. Més “red flags”. O, com a mínim, més discurs sobre els límits. Intentes no desaparèixer dins la relació. A vegades ho aconsegueixes. Altres vegades… bé, tens molt bones intencions i una tolerància sorprenent al “déjà-vu emocional”. Aquest amor té energia. Vol avançar, construir, fer coses. És un amor amb agenda.
I aquí ve la part interessant: creus que tries millor. I sí, probablement tries millor. Però continues sent vulnerable a aquella combinació irresistible de química, “timing” i autoengany moderat que et fa pensar:
“Aquesta vegada és diferent.”
No sempre ho és. Però ara, com a mínim, tens prou experiència per detectar-ho… encara que sigui una mica tard.
Als 50 anys: l’amor com a elecció (amb radar incorporat): I aquí és on la mirada canvia. No tant per convicció teòrica, sinó per tot el que ja has viscut —i, sobretot, pel que ja no estàs disposat a repetir. Faré una afirmació del tot imparcial: em quedo amb l’amor als 50 anys. Bàsicament perquè és el que conec ara mateix, és on em trobo. I també perquè, després de tot el recorregut anterior, un comença a desenvolupar una certa estima per la tranquil·litat… i una al·lèrgia bastant severa al drama innecessari.
En aquesta etapa passa una cosa meravellosa: ja no tens ganes de demostrar res. Ni a l’altre. Ni al món. Ni, amb una mica de sort, a tu mateix. L’amor deixa de ser una prova d’intensitat o un projecte vital amb objectius trimestrals. Es converteix en una elecció. I aquí ve el gran gir: no només estimes millor. Detectes millor allò que no vols.
Tens les “red flags” sempre preparades. No per desconfiança —bé, potser una mica— sinó per experiència acumulada. Ja no necessites gaire temps per identificar segons quins patrons: el control disfressat d’interès, la falta de comunicació presentada com a “manera de ser”, la inestabilitat emocional venuda com a intensitat, o aquella corresponsabilitat 50/50 que misteriosament acaba sent 80/20. Abans ho descobries tard. Ara ho detectes en fase beta. Ja no busques que algú et completi. Aquesta fase —si ha anat bé— ja l’has superada. Ara busques algú que no et compliqui el que ja funciona.
Les preguntes que et fas, ara són més simples… i molt més exigents:
— Vull estar aquí?
— Puc ser jo mateix sense negociar la meva identitat cada setmana?
— Això suma… o resta?
Sembla poc romàntic. En realitat, és profundament intel·ligent. La intensitat ja no impressiona tant. De fet, comença a generar una certa desconfiança. Has viscut prou per saber que moltes històries molt intenses —sobretot al principi— acaben sent, simplement, molt complicades. Ara valores la calma. Aquella calma que als 18 anys t’hauria semblat avorrida i als 30, sospitosa.
Idealitzes poc. Gairebé gens. Veus els defectes amb claredat —els teus i els de l’altre— i, sorprenentment, això no espatlla l’amor. El fa més real. Ara hi poses límits. Ben clars. Però no des de la por, sinó des de la coherència. I el més important: ja no et perds tan fàcilment. Que no vol dir que no puguis sentir intensament. Vol dir que, si ho fas, no abandones la resta de tu pel camí.
El futur (o allò que ja veurem): I sobre l’amor als 60, 70 o 80 anys? Ara mateix em queda una mica lluny. I no m’agrada predir el futur, perquè el futur és incert. Tot i que, vist el ritme, tampoc descarto descobrir-ho sense previ avís.
Si continuo escrivint a La Marfanta —i si, contra tot pronòstic, encara sou lectors fidels— prometo descriure-ho amb el mateix rigor científic que he aplicat fins ara: és a dir, cap. Ja veurem si a aquella edat l’amor és pau absoluta, resignació elegant… o simplement trobar algú que recordi on has deixat les ulleres o et recordi si t’has pres la pastilleta.
El detall incòmode (però necessari): És molt temptador mirar enrere i idealitzar l’amor dels 18 anys. Aquella màgia. Aquella intensitat. Aquella sensació que tot era importantíssim.
Als 18 anys hi havia màgia.
Als 30 anys hi havia energia.
Als 50 anys —i aquí, permeteu-me una mica de biaix— hi ha profunditat.
Per experiència pròpia us puc dir que cap amor és millor que l’altre. Però tampoc són equivalents. I aquí és on comença el petit autoengany col·lectiu: voler recuperar una etapa sense acceptar el que implicava.
Voler sentir com als 18 anys… però amb l’estabilitat dels 50 anys, és impossible. Voler sentir la mateixa intensitat… sense el caos, és difícil. És a dir, voler el millor de cada món sense pagar el preu complet de cap. Espòiler: no funciona així. Potser el repte no és tornar enrere. És integrar. Agafar aquella capacitat brutal de sentir… i combinar-la amb la lucidesa que tens ara.
Sentir profund… però sense desaparèixer.
Estimar… però escollint.
I, dit tot això, també hi ha una altra possibilitat. Més discreta. Menys espectacular. Però real. De tant en tant, hi ha relacions que funcionen. No perfectes —això seria sospitós—, però sí sorprenentment bé. Relacions en què dues persones evolucionen a un ritme semblant, on el creixement no desquadra l’equilibri, on el que un aprèn no deixa l’altre enrere.
Relacions que no necessiten ser un camp de batalla constant, ni un projecte d’alta complexitat per sostenir-se. Que simplement… encaixen. Amb menys soroll. Menys èpica. I bastant més coherència. No són les més visibles. No fan gaire espectacle. I, precisament per això, sovint passen desapercebudes.
Però existeixen!
Això sí… aquest tipus d’amor ja és, probablement, material per a un altre article.
Perquè, al final, l’amor no evoluciona tant com ens agrada dir.
Qui evoluciona —amb sort— ets tu.
I això, vulguis o no, ho canvia absolutament tot.
*Toni Pons
Fes el teu comentari