Els darrers dies he tingut l’oportunitat de participar en unes convivències organitzades pel Departament d’Agricultura, un espai d’intercanvi entre dones rurals de Catalunya, el País Basc i Navarra. Hi he anat acompanyada de l’Anna Martí, presidenta de l’Associació de Desenvolupament Rural amb Mirada de Dona (ADR FADEMUR CAT), i l’experiència m’ha deixat una idea gravada a foc: el futur del món rural no es decidirà als despatxos de la ciutat, sinó a peu de solc, de port i de pastura.
I el territori no només parla: el territori crida.
Parla a través de pageses, pescadores, ramaderes i emprenedores. Dones que no només sostenen una economia, sinó que protegeixen una identitat que el sistema s’obstina a ignorar. Perquè, per a nosaltres, no és només feina. És la dignitat d’un llegat que ens neguem a perdre.
Malgrat les diferències territorials, les ferides són les mateixes: una manca de relleu generacional que no arriba, unes dificultats estructurals que ens ofeguen i una infravaloració sistemàtica d’un sector primari que tothom lloa en els discursos, però que ningú paga a la caixa del supermercat.
Però davant el menyspreu, hi ha revolució.
Durant aquests dies hem compartit experiències amb dones que han deixat d’esperar permís. Dones que, des de diferents comarques, estan forçant que els menjadors escolars incorporin productes de quilòmetre zero, que exigeixen que el peix provingui de les nostres confraries i que la fruita, la verdura i els lactis tinguin el rostre i el nom de qui els ha treballat al territori. Això no és caritat, ni és teoria. Això és política real, directa i de trinxera.
El País Basc, amb la seva capacitat de gestionar els recursos propis, ens ha ensenyat que quan es revaloritzen els productes i es fa pedagogia des de ben petits, el sector primari esdevé una estructura d’Estat. Però això no pot ser una excusa per quedar-nos aturats.
Revaloritzar el producte local és la nostra millor arma de defensa. Si a un pagès, a un pescador o a una ramadera se li paga el que realment val la seva suor, no haurà de deixar l’ofici per anar a una fàbrica. No és només economia. És dignitat.
El repte és vital: sense relleu generacional, estem condemnats al desert. Però el relleu no vindrà sol ni de la mà d’ajudes puntuals; cal fer-lo possible, atractiu i viable.
I aquí, les dones hi tenim un paper clau.
Entitats com l’ADR FADEMUR CAT demostren que quan ens organitzem amb una mirada pròpia, som capaces de moure muntanyes. Durant segles hem estat el motor invisible que ha mantingut el món rural dret mentre la història ens esborrava dels papers. Ara hem decidit que no volem ser l’ombra de ningú. Som nosaltres qui liderem projectes, qui innovem des de la tradició i qui estem esquerdant les estructures que durant anys ens havien invisibilitzat. On hi ha una dona amb un projecte, el poble no mor. On hi ha una dona liderant, la comunitat arrela.
Aquestes convivències m’han reafirmat que el futur del món rural es construirà des de dins, amb persones arrelades al territori i amb una mirada clara: posar en valor allò que tenim.
Perquè el nostre lideratge no és només una qüestió d’igualtat.
És l’única garantia de supervivència.
És una qüestió de futur.
*Diana Valimanya Gresa
Fes el teu comentari